Part de les rames i fulles d’un arbre que es mouen per la brisa i la pols primaveral a l’altura d’una tercera planta de diversos edificis, amb gairebé la mateixa perspectiva es veuen molt diferent des de tres finestres que estan al mateix nivell. No les veu igual el director d’un diari que aixeca la vista de l’ordinador en un edifici d’oficines que el pacient a qui li acaben de dir que el tumor cancerós s’ha reproduït en aquella tercera planta d’hospital, o que aquella parella que, estirada al llit, esmorza a l’habitació d’un hotel. La brisa mou les fulles i la pols envaeix l’atmosfera, i el verd i el blau tenen la mateixa tonalitat, però la sensació i allò que ens transmeten a cadascú no tenen res a veure. I ningú s’ha plantejat ni sap que aquell arbre, vist des de l’arrel, té també una altra perspectiva, la del jardiner que el va plantar, contractat per l’administració, que va perdre la família i com a refugiat intenta reconstruir la seva vida en una societat que, ara per ara, no és la seva. I així, amb la brisa i aquelles fulles de l’arbre que canviaran de color i cauran a la tardor, anem passant el temps, cadascú des de la seva finestra contemplant la mateixa vida, però des de punts i postures tan diferents que ens fan veure que són altres vides. I, no, és la mateixa. Mentre no ens dignem a abocar-nos a cada finestra i inclús canviar de perspectiva i abaixar la vista, per veure-ho des de més a baix, continuarem amb aquesta visió immobilista, particular i individual d’un món que és divers i que té arrels, tronc, branques i fulles però totes venen del mateix arbre, de la mateixa vida.
