La visita d’un noble escocès

El nostre petit, però vell i bell país, ha captivat durant segles tots aquells que s’han atrevit a posar-hi els peus, fins a tal punt que molts d’ells han volgut deixar una constància escrita del seu pas per la nostra benaurada terra. En altres articles he parlat d’alguns, però avui és el torn d’un aristòcrata escocès, aventurer, viatger, advocat i esportista, que ves per on va arribar al nostre Principat l’any 1835, en plena Primera Guerra Carlina a la veïna Espanya, en un viatge pels Pirineus que el va portar de Tolosa a Pau passant per Perpinyà, la Cerdanya, Andorra, l’Arieja, la Vall d’Aran i les muntanyes de Bigorra i les peripècies del qual va publicar l’any 1837 a Londres sota el títol de A summer in the Pyrenees.
Es tracta de James Erskine Murray (1810-1844), setè fill del baró Elibank. El seu pare, Lord Elibank, es va casar dues vegades: en primeres núpcies amb Mary Clara, filla de Lewis Charles Montolieu, baró de St. Hypolite, el 1776, però, va enviudar el 1802 i dos anys després es va casar amb Christian Catherine Steuart, mare del nostre protagonista d’avui.
Quan el presentava com a aventurer, no és que sigui un caprici personal, ja que si bé anar d’excursió a Andorra a principis del segle XVIII era tota una aventura, emportar-se els quatre fills, la dona i un germà petit a Port Phillip (Austràlia) ja era tota una proesa! Però per si era poc, després de deixar Austràlia al cap d’uns anys, se’n va anar a Hong Kong, va vendre el seu vaixell Warlock i va comprar una goleta de 90 tones i un bergantí de 200 amb la pretensió de muntar una expedició similar a la de James Brooke i convertir-se, com ell, en el rajà blanc de Sarawak, un Estat federat de Malàisia, situat a l’illa de Borneo. Però no ho va aconseguir, i a més, li va costar la vida sota una pluja de bales en plena batalla naval a Tenggarong.
Una vida de la qual se’n podria escriure un llibre! Com de quan el nostre protagonista s’assabentà que a Ordino un grup de cristins havien assassinat quatre oficials carlins, però això ja són figues d’un altre paner i serà, Deo volente, motiu suficient per a escriure un altre article.
Tornant al viatge que feu Murray al nostre país, sobta llegir al seu relat que –segons ell– només la casa més rica tenia cadires en lloc de tamborets. O que les pissarres se subjectaven als teulats amb pedres en lloc de claus. I com no podia ser d’una altra manera també va dedicar unes frases a les andorranes de principis del segle XIX: “Les dones eren en general guapes, i de fet, moltes d’elles volien que el raspall i el sabó les fessin belles. Dimoni: aquesta és una tensió constant dels viatgers britànics a Espanya”.
La veritat és que el nostre protagonista va quedar corprès amb la nostra terra i amb les seves dones, malgrat que no fossin temps de vaques grasses per als nostres avantpassats andorrans d’aquella època. I és que potser James Erskine Murray, com deia Van Gogh, no era un aventurer per elecció, sinó per destí.