Encara no hem acabat d’escatir si la instal·lació amb què una tal Wynnie Mendoza ha causat sensació a ARCO és una obra d’art o la penúltima presa de pèl, a l’altura dels potets de merda de l’italià Piero Manzoni, de la pila de caramels del cubà González-Torres i de la catifa de pipes del gran Weiwei. Sí, home, el vídeo Cerrar para abrir, que retransmet amb precisió quirúrgica i francament innecessària l’operació a què la Wynnie es va sotmetre per cosir-se, glups, la vagina. Ella diu que mai no s’hi ha sentit “connectada”, que no la utilitza per practicar sexe i que tampoc vol ser mare. Ah. Així que se l’ha cosit. No tota, és clar. Ha deixat un foradet per “menstruar i deixar passar fluids”. És una opció, tot i que és difícil imaginar com és això de sentir-se identificat (o no) amb la vagina. Però es comença per aquí i acabes convertit en un colador: i si demà descobreixes que no t’avens amb les orelles, el genoll o el dit gros del peu? Tallem, vídeo i a ARCO? Tot això m’ha fet pensar estranyament en la consigna que el Govern ha repartit, juraríem, entre ministres i alts càrrecs, que els insta a desdoblar sistemàticament el gènere, i que contra el que pugui semblar no fa avançar ni un mil·límetre la causa de la igualtat. Ja saben: benviguts i benvingudes tots i totes. Més aviat al contrari, perquè de tan estrafet s’acaba fent decididament antipàtic. Per no parlar dels monstres que genera. L’altre dia Benazet parlava de pacients i pacientes, i la culpa no és seva, sinó dels que no saben distingir entre gènere gramatical i sexe biològic i pretenen que la seva ignorància és heroica lluita per la igualtat, de la mateixa manera que algú ens vol fer creure que els problemes de la tal Wynnie amb el seu parrús tenen alguna cosa veure amb l’art.
