Estic escrivint aquest article i recordo un programa de ràdio que vaig escoltar fa uns dies on debatien sobre si els actors tenen por de ser encasellats en un personatge quan tenen la sort de protagonitzar una sèrie o pel·lícula molt famosa. Ja saben, d’aquestes que canvien la vida a la gent, espectadors i actor inclòs.
Normalment, els artistes diuen que no, que estan agraïts per haver pogut viure aquesta situació que, la majoria de les vegades, va fer que el seu present econòmic i financer fos més que bo –encara que això no ho diguin–. I segurament és cert. Perquè més enllà dels diners, que són necessaris, tots els artistes estan buscant que la seva obra tingui certa preponderància dins del mercat, sigui el que sigui. Però com tot, hi ha excepcions. Recordem Christopher Reeve, a qui després de fer Superman li va costar Déu i ajuda sortir d’aquest lloc en la mirada de la gent.
Pensant sobre el tema, vaig intentar extrapolar-lo a les arts visuals, que és al que em dedico, i vaig trobar que succeeix una cosa semblant, però a l’inrevés. Podríem dir que està instal·lada certa manera de pensar que té a veure amb aquesta idea: sortir de la zona de confort.
Què significa, això? Experimentar, mantenir un esperit crític i no adormir-se sobre els llorers, totes coses que comparteixo, encara que fins a cert punt. Per què? Perquè la línia entre el que acabo d’esmentar i el constant canvi sense cap motiu és més fina del que sembla. Ja que l’art necessita una de les variables més complicades d’aconseguir, que és la tècnica i que a més requereix anys, fins i tot dècades, per poder ser dominada correctament fins al punt de poder considerar que estem dins d’una zona de confort. Llavors, quina pressa hi ha per sortir d’aquí, si ens ha costat tant arribar-hi? Aquest és el perill. Que canviem abans d’hora només perquè és més fàcil quedar-se en un punt intermedi que continuar perseverant a força de sacrifici, alguna cosa que com ja sabem, cada vegada escasseja més.
D’altra banda, existeix el fenomen de voler superar-se constantment, fins i tot a risc de ni tan sols saber per què. La qüestió és sentir que som millors, encara que sigui en alguna cosa i per un moment, i així potser tapar algunes frustracions.
El millor exemple el tenim a l’esport i aquest corrent de fer ultratrails, quan l’últim exercici que va fer la gent va ser quan anaven a l’escola. I així, les muntanyes s’omplen de persones que es pensen que són Kilian Jornet i no mesuren les conseqüències. Però bé, al final, suposo que cadascú fa el que vol amb la seva salut.
La qüestió, segons sembla, és experimentar l’adrenalina del canvi constant per a poder sentir que s’està viu. I en el camí, si les coses no surten bé, ja trobarem alguna panacea que ens venen per a oblidar la desil·lusió. Quina llàstima... Mira que n’arriba a ser de bonic, el famós punt mitjà de què tant parlava Plató.
