Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de EAranda

Elena Aranda

Assessora literària

 

 

L’abisme en una tassa de te




El temps és un luxe que em permeto malbaratar en les escasses ocasions que arribo massa d’hora a la feina. Demano un te calent a la meva cafeteria de referència i em dedico a observar. D’una taula propera m’arriba la contagiosa utopia i determinació d’un petit grup de joves. Conec un dels nois de quan era petit i ara que trobo la seva veu social amplificada en els mitjans de comunicació em fa sentir per primera vegada, potser, que pertanyo a una altra generació. Una que no fa gaire habitaven els meus adults i pares. I un abisme s’obre dins la meva tassa. El líquid tremola i esborrona el reflex d’aquella idealista que treu el cap pels marges i ja no reconec. Paràlisi i vertigen. Quan vaig voler apropar-me al grup per felicitar-los per la iniciativa, a diferència del dinosaure de Monterrosso, ells ja no hi eren.

Normal amb tot el que s’han proposat fer aquest cap de setmana. Unes jornades solidàries amb les persones refugiades que han batejat amb un clar Obrim-los, obrim-les. Al programa hi ha una mica de tot: testimonis, xerrades, debat, espectacles i recollida de fons. I una reclamació clara sobre la taula perquè s’agilitzin els tràmits de regulació dels vint refugiats que el Govern es va comprometre a acollir fa dos anys.

Tot junt em sembla encomiable. I com des de fa cosa d’un paràgraf amunt m’he vist obligada a assimilar el meu estatus generacional més paternalista, els regalo a aquestes noies i a aquest noi un consell que no m’han demanat. No feu gaire cas dels comentaris i les opinions descoratjadors que surten publicats als diaris que s’han fet ressò de les jornades. Jo, com la Hanna Arendt, encara penso que les paraules no són buides si van acompanyades d’actes: “Paraules que no es fan servir per vetllar intencions sinó per descobrir realitats, i actes que no s’utilitzen per violar i destruir sinó per establir relacions i crear noves realitats.”

“El sistema està trencat i perdut, per això teniu futur”, us diria José Luis Sampedro en el més que mai vigent pròleg al llibre d’Indigneu-vos, de Stéphane Hessel. Tots dos nonagenaris enyorats que van compartir fins a l’últim moment la seva indignació per les injustícies i la seva confiança en una joventut capaç de sortir del desencant generalitzat per renovar la societat.

El dia que es va cloure la biennal de land art d’enguany i es va desmuntar el Som de Marc Sellarès –els dos refugiats de lona de polièster instal·lats legalment a la tartera del Carroi–, vaig tornar a debatre amb mi mateixa sobre si l’art té alguna utilitat. Desitjava com sempre que tornés a guanyar el sí. I he renovat una mica la meva confiança.

El te s’ha quedat fred i rellegeixo l’última anotació de La vida perenne de Sampedro abans de sortir al carrer: “A lo mejor el error está en pensar en que esto es el ocaso, cuando en realidad es la aurora...”

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic