Dubtava. Encara dubto. S’atansava el moment d’asseure’m a fer l’article i no aconseguia que es perfilés amb nitidesa quin tema havia de triar.
Havia pensat en el moviment ciutadà que he apreciat a les xarxes socials provinent de Mèxic que està plantant-se davant de la violència masclista declarada, socialment tolerada i brutalment agressiva. Sabem que no es tracta d’un fenomen exclusiu de Mèxic. Se’n podria, molt fàcilment, extraure paral·lelismes cap a casa nostra. Parlem d’una fustigació sexual permanent sobre les dones. Cada hora es cometen —segons llegia en un article sorgit d’un compte d’una d’aquestes persones que formen part del moviment ciutadà que ara diu prou— 68 delictes sexuals a Mèxic. Cada hora! S’ha activat un debat necessari sobre els motius que permeten tant l’actitud d’uns com la tolerància de la resta. Havia pensat agafar exemples —de vídeos, de declaracions de noies assaltades, d’articles— per il·lustrar d’una banda la monstruositat de les manifestacions d’assetjament masclista i de l’altra la potència de la reacció que he percebut i que subscric: el programa Viajemos seguras, que es va crear fa anys amb vagons només per a dones que les protegeixen de ser tocades i vexades sistemàticament o les “de quatre a sis hores” que pot trigar el tràmit d’interposar una denúncia o les allaus d’insults i amenaces salvatges proferides per milers d’homes en xarxes socials quan les dones denuncien la violència i exposen els violents. Un tema preocupant que difícilment podria desenvolupar amb justícia en tan poc espai.
També havia pensat a parlar de l’entorn més proper. Dels cicles de la vida. De les estacions. De la natura vinculada als estats d’ànim. De la flagrant primavera que va badar-se fa dies i continua fent estralls. Un tema un pèl més agraït. També molt més tòpic i intranscendent. No m’acabava de decidir, però. ¿Què mencionaria? ¿L’esquizofrènia que representa llevar-se al matí amb fred hivernenc per passar a la sobretaula amb temperatures tropicals? ¿La cridòria dels ocells que matinen? ¿La invasió anual de formigues a casa? ¿La puixança amb què el trèvol ha tornat a encatifar l’espai que li pertoca i la prunera que comença a fer fulla al seu racó del jardí, fins fa quatre dies glaçat? Ja ho deia el poeta: abril engendra lilàs en terra baldada, barreja record i desig, reviu arrels febles amb pluja primaveral.
Pensava, fins i tot, si els dos temes —l’oposició ciutadana frontal a la violència sexista a Mèxic i la potència de la vida que esclata a la primavera— no podrien tenir algun lligam obscur que jo pogués assenyalar amb certa gràcia. Si potser resultava que mai res no està perdut irremissiblement.
