L’abstenció, Beethoven i Bonaparte

“Si avui no votes, hauràs d’estar calladet durant quatre anys”. La frase amb pretensions de lapidària ha d’aplicar-se a quasi la meitat del cens que en les eleccions al Parlament de Catalunya es va quedar a casa diumenge passat? Mmmm. Doncs, mira: no. Deixant de banda els abstencionistes moguts –o més aviat immobilitzats– per la por, pels enrevessats tràmits del vot per correu, per les raons tan diverses com persones hi ha al món, hi ha el sector dels avorrits de la cerimònia periòdica de dipositar el vot a l’urna quan els ho demanen, seure a contemplar resultats en la nit electoral com qui segueix una final de Champions i tal dia farà un any. Aquí acaba tota la participació demanada en la vida democràtica d’un país? Aquí acaba? De debò es pot seguir demanant als ciutadans del segle XXI, amb tota la tecnologia al seu abast, que es limitin a dir amén a programes dats i beneïts des dels despatxos, a llistes elaborades amb criteris que tenen més a veure amb el pagament dels serveis al partit que al públic? Fins i tot els partits més hipotèticament nous, els que cridaven a assaltar els cels, s’han aclimatat a l’ecosistema. 
Potser hi ha qui està desertant de la cerimònia electoral però no de la política, potser hi ha qui troba vies per a l’acció a través de plataformes, associacions, entitats de tipus divers. És la lliçó dels més joves, implicats en moviments com #FridaysForFuture. 
És això o aplicar a la papereta la mateixa fúria que Beethoven esborrant la dedicatòria de l’Heroica a Bonaparte, en veure que l’heroi del poble s’autocoronava emperador.