Com era de preveure en tractar-se d’un tema d’especial transcendència, l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE) pot esdevenir una liquidadora de partits, i d’altres coses. El primer damnificat podria ser Concòrdia, amb evidents punts discordants entre les seves files. Veurem si queda en una anècdota o tot plegat acaba amb trencadissa, i veurem també si això afecta a altres formacions o només a aquesta. Temps hi haurà, perquè encara queda poc menys d’un any pel referèndum.
Trencadisses a banda, hom es pregunta sovint si es guanyarà o no el referèndum. Molts dels entesos en la matèria asseguren que a dia d’avui no es guanyaria, emparant-se amb el soroll que fan els que en són contraris. De tothom és sabut que els contraris a alguna cosa, acostumen a fer més soroll que els que estan a favor. Així, més aviat tendiria a pensar que no és que els contraris siguin majoria, sinó que són majoria entre els que n’opinen públicament. A hores d’ara, la batalla per als que el volen guanyar no és si s’imposaran o no, sinó per quin marge de vots. En un tema tan rellevant com aquest, no val guanyar per 55 a 45, sinó que cal una majoria significativa, com la que es va aconseguir el 1993 per la Constitució (75 a 25). I aquí és, per mi, on rau el dubte actual: es guanyarà per golejada o no, no pas si es guanyarà o es perdrà. Algú podria dir, l’important és guanyar i prou. Doncs no, en aquest cas no. Cal guanyar i cal guanyar bé, i en això s’han d’esmerçar els que planifiquin la campanya del ‘sí’. Temps en tenen, això està clar, però igualment cal encertar en l’estratègia. I Concòrdia, ho avanço, s’acabarà afegint al paquet del ‘sí’. Com deia aquell, m’hi jugo un pèsol.