L'ADA marca bíceps feminista

Anava llegint les propostes de l’ADA per equiparar les baixes de maternitat i paternitat i veia visions: era possible que coincidíssim en tot el que anaven desgranant sobre qüestió tan delicada? Ho era. Pensin que un pertany a la desgraciada generació que va haver de conformar-se amb aquells quinze escarransits dies que gairebé no donaven ni per inscriure la nena al registre civil. Quan tornaves per fi a casa, apa, cap a la feina. I parlo de fa deu anys, no del plistocè. El mes de baixa de què disposen els pares d’ara ens pot semblar un pas de gegant, però és que això de l’ADA són figues d’un altre paner, música celestial: 20 setmanes! Maremeva, és que venen ganes de tenir una altra criatura. Tot anava bé, deia, i ja creia que havia superat feliçment la meva condició de postmasclista –coincidir amb l’ADA potser no és fer-ho amb Acció Feminista, però Déu n’hi do– fins que vaig arribar a la lletra petita: el permís del pare serà en aquest món ideal in-trans-fe-ri-ble (i això és “innegociable”), a diferència de països capdavanters en la matèria com Islàndia, on part de la baixa sí que es pot cedir generosament a l’altre progenitor. Aquí, i segons l’ADA, no, perquè ho consideren una “trampa” i es corre el risc que “el pes de cuidar el fill” (!) quedi “mal repartit”. Per elles, que el pare cedeixi un mes és “penalitzar” la mare. Però... i si una mare vol dedicar al pes-de-cuidar-el-fill no cinc, sinó deu mesos, o quinze si pogués? I si és el pare qui vol assumir majoritàriament aquest paper? Senyores de l’ADA, per què s’entossudeixen a ordenar la vida íntima dels altres? Deixi’ns tranquils, que som adults i ja ens espavilarem. Perquè se’ls veu el llautó: més que ajudar les famílies, sembla que vulguin marcar bíceps feminista.