L’adaptació dels humans

Una de les condicions que ha fet que l’home sigui l’espècie animal que ha arribat a controlar i dominar el planeta és la seva adaptabilitat a l’entorn, sobretot als seus canvis climàtics i geològics. L’evolució dels primers homínids a l’actual home sapiens és un pòsit d’adaptacions ambientals i de transmissió de la cultura tecnològica i abstracta a través del llenguatge. Sense eines com el llenguatge no hauríem estat capaços de transformar tecnològicament pedres en eines de caça i de tall. I sense aquesta necessitat d’adaptar-nos als canvis tampoc hauríem evolucionat com a espècie. La necessitat provocaria una adaptació que es consolidaria a través de la tecnologia i del llenguatge. Aquesta adaptabilitat ha provocat a través de la història que l’home hagi estat el gran migrant o viatger que ha acabat colonitzant tots els racons del planeta Terra en relatiu poc temps. La pròpia gestió del territori de caça i de la pervivència del grup amb progressives divisions van contribuir també a aquesta migració o expansió de l’espècie. 
Els homes, en aquest viatge, a través de la història natural, s’han adaptat a tots els climes i circumstàncies adverses del planeta. Fins i tot en la nostra evolució social ens hem hagut de constrènyer a les adversitats que la natura ens ha deparat. Les primeres societats urbanes patiren de les primeres epidèmies que sorgiren com a conseqüència de les condicions d’una nova vida sedentària en comunitat i de la pròpia colonització dels espais en territoris humanitzats.
Han passat milers d’anys, concretament uns 11.000, d’aquella primera civilització urbana a Göbekli Tepe, a l’actual Turquia, en una àrea propera a la frontera amb Síria, quan uns caçadors i recol·lectors del mesolític en construïren els primers paraments. Cap al 7.500 aC, també a l’actual Turquia, en ple Neolític, hi trobem, Çatal Hüyük, considerada la primera ciutat, que arribà a tenir prop de 5.000 habitants, dedicats a l’agricultura, però no encara a la ramaderia. En aquest cas, un gran incendi acabà amb la ciutat, i segurament, bona part dels supervivents hagueren de marxar del lloc i colonitzar altres espais. Adaptació immediata. 
És la nostra clau, com ho ha estat en l’actualitat, en tancar-nos més d’un mes a casa, amb una majoria de gent del país en habitatges de petita superfície, en un confinament que ens posa a prova i treu de nosaltres aquest instint que portem en la nostra motxilla humana. El tancament en els pisos, molts veritables tutes i amb poca llum natural, ens han transportat cap a aquells espais de refugi grupal anteriors a les primeres societats urbanes. La solidaritat del grup familiar i de les esplugues de refugi han viatjat dels nostres remots orígens cap a aquesta societat tecnològica incapaç de parar els peus a una epidèmia global i evitable que per culpa de l’estupidesa humana s’ha estès per tot el problema. Ja ho deia Einstein.