El principal protagonista parlava de desgast en el seu comiat –mentre l’assaltaven les llàgrimes– després de vuit temporades de relació. Joan Peñarroya es va quedar a només una temporada d’igualar les nou consecutives que va viure Edu Torres a la banqueta del BC Andorra i deixa Moncho Fernández com l’únic entrenador de tota l’ACB que porta més temps en el seu actual equip –des de l’estiu del 2010, segons Obrapedia. Per tant, encara que les banquetes de qualsevol esport, per desgràcia, semblin cadires elèctriques, la del MoraBanc no és una d’elles –almenys de moment. Torres i Peñarroya són un clar exemple de fidelitat. Un dels constructors del retorn del BC Andorra a l’elit és Peñarroya. Van baixar a les catacumbes de l’esport de la cistella i, de mica en mica, van pujar escales a un ritme vertiginós, amb Carles de Bofarull, Bufa, el malaguanyat Alfredo Alquézar, Joan Carles Pié o el mític Alfred Julbe van ser-ne els altres constructors. Peñarroya va arribar a Plata, i ell i el club van créixer junts en tots els sentits i al mateix ritme. En vuit temporades, el tècnic egarenc va passar de jugar a Plata a disputar la Copa del Rei, el play-off pel títol i l’EuroCup, per deixar sisè el MoraBanc. De tenir quatre gats a les graderies a veure el Poliesportiu ple. Un bàsquet de segell propi. Totalment competitiu i quasi mai sense mostrar la bandera blanca de rendició. Queda clar que el desgast ha passat factura. Vuit anys són moltíssims i més encara si parlem d’esport d’elit. Qui vingui tindrà el llistó molt alt. Peñarroya, amb les seves coses bones i algunes de dolentes, deixa molta empremta.