L’adversitat ens fa créixer en humanitat?

Mentre em disposo a escriure aquesta columneta, que no sabia gaire com enfocar a causa de sentimientos encontrados   (com es diu a Mèxic i crec que a altres llocs també) algun crit i soroll m’ha tret de les meves cabòries per allò del que posaré, fet que m’ha fet treure el nas al carrer. I és clar, són les vuit del vespre, l’hora del gest compartit d’aplaudir, no només pel poble andorrà, sinó per ves a saber quanta gent arreu del món. Hi ha qui creu molt en aquestes coses i n’hi ha que no. Jo ho trobo senzillament bonic. És un gest compartit i en aquests moments d’haver d’anar a la nostra per no contagiar ni ser contagiats, ho agraeixo. A més, com a mínim ens distreu de capficar-nos en una multiplicitat de preguntes i cabòries que ens venen al cap, i més en aquesta situació de confinament. I també ens fa sortir de nosaltres mateixos i pensar en aquells professionals que tenen cura de nosaltres, ja sigui als hospitals, o fent possible que gaudim d’espais nets o que ens despatxen els productes que necessitem per viure o... Que cadascú posi les persones que cregui oportunes. I per descomptat, ens fa tastar que no som autosuficients, que necessitem els altres i els altres tenen necessitat de nosaltres. Per cert, quan estava a punt d’acabar sentia de rerefons el ministre Jover que apel·lava a la responsabilitat de les empreses per no acomiadar els treballadors, sota pena de no rebre totes les ajudes que prepara el Govern. Encara que ha estat ambigu, m’ha alleugerit una mica perquè hi ha gent que ho està passant força malament i viuen amb l’ai al cor. ¿L’adversitat ens fa créixer en humanitat? Tant de bo.