El Pare Noel m’ha portat una agenda de paper. La deu haver anat a buscar en un museu d’andròmines perquè ara tot és electrònic, metadigital i xiripitiflàutic. Però jo, com l’Albert Roig, en soc un súper addicte. Jo, aquest ésser que sempre oblida apuntar les coses. Jo que si les apunto m’oblido de mirar-les. Jo que, quan algun dia me’n recordo d’apuntar-les i de mirar-les, em trobo amb anotacions tan transcendentals i apassionants per al futur de la humanitat com “portar la roba a planxar”, “trucar a l’electricista”, “tallar-me els cabells” (aviat semblaré el violinista Ara Malikian), i “comprar biManán Sustitutive gust llimona amb coco”, perquè després de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis, i a l’espera de l’escudella de Sant Julià de Lòria, m’he engreixat molt més dels quatre o cinc quilos que calculen els nutricionistes per festes. Fins al punt que, si em cau una mica de salsa de soja al damunt, em converteixo en un porc agredolç.

Ja no apunto a l’agenda “anar al gimnàs” perquè m’atemoreix que algun usuari cregui que han instal·lat a la sala una escultura d’en Botero. A més, hi ha coses que no anoto. Ja no per error i omissió, sinó per precaució. No fos cas que em confisquessin l’agenda per posar-la com a prova en la instrucció d’un sumari, com li ha passat al número dos de Junqueras, Josep Maria Jové, que va deixar constància de tots els detalls del procés independentista en una Moleskine, com un adolescent que escriu un diari íntim, i que ja té subratllada amb retolador fluorescent la data del concert d’Ariana Grande.

Jo només utilitzo bolígraf per si la meva agenda l’agafa Pedro Almodóvar, la imprimeix i en fa una pel·lícula amb música d’Omara Portuondo. O de Chavela. A l’estil de Miguel Bosé a Tacones lejanos. Encara que en el film ell cuidava el seu físic amb exercicis gimnàstics. Això era abans que el bòtox li deixés la cara com un encefalograma pla. Sort que la cara és el mirall de l’ànima i no del cos perquè si no la meva semblaria la de la dona de l’anunci de la grossa de Cap d’Any.

M’haig d’esforçar per anar al gimnàs. El problema és que quan surto em quedo mirant l’aparador d’una pastisseria a les galeries Plaza i em posseeix l’esperit de Holly Golightly del llibre Esmorzar amb diamants, que observava l’aparador de la joieria Tiffany’s de Nova York entre ensaïmades i cafè amb llet. Els bombons, torrons i pastissos es reflecteixen a les meves pupil·les i a les meves papil·les. No, no, diu la meva ment. Sí, sí, diu l’estómac. El cor calla. La culpa és de les endorfines, aquestes minúscules proteïnes que neixen ves a saber a quin lloc desconegut del cervell i que es passegen pels músculs tot generant felicitat desmesurada. Doncs per mi la felicitat està en aquest aparador pantagruèlic. El veig i em recorre pels budells el fantasma de Juan Álvarez Mendizábal i del 155. Una cosa entre el pit i el melic em crida a desamortitzar-li i a intervenir-li tot a la mestressa, una expropiació forçosa de safates com si fossin conselleries de la Generalitat. M’haig d’apuntar a l’agenda un dia per fer-ho.