Andorra desborda d’aigua. I no perquè ahir, a causa d’obres de remodelació de l’avinguda Meritxell, es rebentés una canonada d’aigua potable i provoqués una important fuita que, fins i tot, va inundar els baixos d’alguns edificis. No em refereixo tant a l’aigua canalitzada, sinó a l’aigua que es vessa i es regala per fer més bonic encara el paisatge que ens envolta. Vagis on vagis, fins als racons més recòndits, et trobes amb l’aigua que es vessa, que surt de mare. És quelcom extraordinari, un fenomen que, per més que pugui admirar cada dia, no para de cridar-me l’atenció. L’aigua, signe de vida i d’exuberància, aquí i allà. Per això, quan en altres indrets del planeta, a tocar nostre o de ben lluny, en pateixen escassetat o contaminació, la meva perplexitat també es desborda. I em fa recordar la meva experiència en una ciutat molt propera a Mèxic, D. F. M’estic referint a Tula de Allende, segons els seus habitants, una de les ciutats més contaminades, no ja del país, sinó del planeta. La travessa un riu que porta aquest mateix nom i que alguns van batejar ja fa anys com la claveguera de la capital del país perquè hi van a parar les aigües residuals del districte federal. Un riu, el Tula, amb l’aigua del qual es reguen els camps d’hortalisses, un aigua contaminada que també surt de l’aixeta i genera infeccions i malalties i, fins i tot, la mort d’animals i persones, en ple segle XXI. Hi ha coses que no depenen de nosaltres, però en el que sí en depenguin, tant de bo siguem capaços de no embrutar el patrimoni natural i de donar gràcies per poder-lo gaudir a desdir.
