L’any 1935, Frida Kahlo empunyà els seus pinzells per pintar Unos quantos piquetitos. Els diaris mexicans relataven la història d’una dona assassinada pel seu marit, el qual davant del jutge no va esgrimir altra defensa que exclamar que només li havia clavat unes quantes “puntadetes”. La indignació de l’artista davant la notícia la portà a fer un retrat de l’escena del crim on la sang és la principal protagonista. Fins i tot el marc del quadre està tacat de vermell. L’escena surt del plànol de la pintura per ubicar-la al plànol de la realitat i, alhora, situar-nos com un personatge més en el succés allà exposat. La sang és un vas comunicant entre nosaltres i la història contemplada al quadre.
Llegim habitualment casos de violència domèstica, xifres de dones maltractades, la percepció dels joves sobre la desigualtat de gèneres..., però no sentim que sigui un problema nostre. Les agressions a les dones no són un fet privat, una història particular. Va ser un èxit aconseguir que la violència a les llars deixés de considerar-se un problema d’àmbit domèstic per passar a l’àmbit polític. Ara cal que aprenguem que també és un problema social i que tots tenim molt a fer.
La violència masclista manté la desigualtat entre homes i dones i viceversa. La violència se sosté sobre estructures de societats desequilibrades, en comunitats desiguals per raons de gènere. Un peix que es mossega la cua. El desequilibri salarial, l’educació segregada, una cultura popular on a homes i a dones no se’ns presenta igual són el camp base que sosté la violència. Els micromasclismes, exercits per homes i dones, són l’estructura sobre la qual descansa la violència i l’arma que impedeix una societat igualitària.
Les darreres publicacions de les xifres sobre violència de gènere a Andorra, on s’intenta definir el perfil de la dona que denuncia aquests fets, generen dues reflexions. La primera, determinar la necessitat que té la comunitat de saber com és la dona maltractada. Evidentment que resulta una dada útil per a les institucions que vetllen per la seva protecció, però la població el que ha de tenir clar és que a les dones ens peguen, violen i assassinen pel fet ser dones. No ens ho fan per ser andorranes, portugueses o espanyoles, ni per ser guapes o lletges, ni per treballar o per no tenir recursos. Simplement pel fet de ser dones. Com a màxim, les dades ens poden servir per trencar estereotips i reconèixer que la violència de gènere és un mal que afecta dones de tots els estrats socials.
Lligada a la primera reflexió, crida poderosament l’atenció l’absència d’un retrat: les dades que ens descriuen qui és el maltractador. A l’altra cara de la moneda de la violència de gènere hi ha l’executor, no només hi ha la víctima. No he trobat publicat el perfil de l’home que maltracta les dones. Sabem com és la dona que denuncia els maltractaments, sovint revictimitzada pels mitjans de comunicació, però no es parla del subjecte que materialitza la violència. No sabem si és jove o vell, si treballa o no. Cal assenyalar els culpables, cal descriure’ls per identificar-los. Potser de retruc es trencaria l’estereotip i sabríem que hi ha maltractadors en tots els estrats de la societat. Institucions, mitjans i societat hem d’assenyalar-los perquè la vergonya i la responsabilitat de la violència envers les dones comencin a recaure sobre els que l’exerceixin. Han de sentir el pes d’una comunitat que no els vol.
