L’altre dia un servidor va assistir a un curs universitari. Ho feia com a alumne, cosa que va molt bé perquè un professor es mantingui al corrent de l’altra meitat de l’experiència docent. La qüestió és que recordo d’haver-me estranyat en veure que els altres alumnes treien el mòbil i contestaven uns whatsapps al mig de la classe, i també que les professores no donessin gaire importància a l’incident.
No sé el lector, però a mi no m’agrada gaire estar-me escarrassant perquè la classe surti més o menys bé, i veure com una de les persones presents dedica tota la seva atenció a resoldre una qüestió aliena a allò que estàvem comentant. Suposo que seria el mateix quan, al mig d’una reunió de treball, un dels presents treu el mòbil i es posa a contestar uns correus electrònics, o en un sopar de restaurant quan un silenci cobreix tots els comensals d’una taula mentre es dediquen a toquetejar les respectives pantalles. És una escena d’una pel·lícula de terror? Segur que algun cineasta ja hi ha pensat, però la meva interpretació és que pertany més aviat al gènere de l’spaghetti western.
Pensem-hi una mica. La producció de Cinecittà va agafar el tipus de pel·lícula de cowboys de l’Oest, que se solia vertebrar al voltant de temàtiques serioses com serien la justícia, la vida i la mort, o el fet de l’heroi que compleix el seu deure tot pagant-ne un preu personal força elevat segons els casos: vida nòmada, ostracisme, etc. L’spaghetti western va aportar un canvi important en aquesta visió més aviat rígida de la vida, afegint els tocs de comèdia i de celebració de l’absurditat de la vida. Això és important, perquè –si no vaig errat– la funció d’una bona pel·lícula no pot ser només la de celebrar el funcionament d’una certa manera de veure la vida i el funcionament de les estructures socials. En la commedia dell’arte, el bufó té la tasca d’apuntar els aspectes més il·lògics de les convencions socials. El seu paper permet riure d’aquestes incongruències que trobem en les maneres de fer de tota societat humana, però també atreure-hi l’atenció i fer que es qüestioni si aquest costum és realment útil, o al contrari impedeix la societat com a conjunt d’avançar.
Plantegem-nos la mateixa pregunta respecte a l’ús dels dispositius mòbils en situacions socials. Els telèfons i altres ginys electrònics existeixen, i els farem servir. Això és ja una evidència. Hi ha situacions en què es produeix una tensió entre l’ús dels dispositius i les convencions socials. Això també és evident. Aleshores, com podem saber si aquesta tensió pot ser productiva –tot fent-nos qüestionar sobre les convencions socials existents– o bé si, al contrari, es tracta d’una conducta que tan sols arriba a irritar els altres membres de la societat, sense aportar res en concret?
Una possible resposta seria, tornant a les bases, aplicar la regla d’or: tractem els altres tal com voldríem que ells ens tractessin. Si invertim la situació, la nostra reacció seria la mateixa? Si el fet que una persona a qui estem parlant treu el mòbil per fer uns whatsapps mentre li estem parlant ens arribaria a molestar, fins i tot fortament, aleshores estem-nos de treure el mòbil quan és un altre qui ens està parlant. Si ens podria irritar, però aquesta sensació incòmoda es podria esvair si l’altre ens demana permís inicialment, o ens comenta allò que està fent al mòbil per fer-nos partícips de la seva acció, aleshores quan siguem nosaltres que traiem el mòbil, fem el mateix gest envers el nostre interlocutor.
Si el lector em permet una opinió, al meu entendre la invasió de la nostra vida per part dels dispositius electrònics no és ni bo ni infaust en si mateix; allò que té és l’efecte de catalitzar i multiplicar les possibles friccions amb altri. I és així perquè el seu ús s’està estenent fins a cobrir avui en dia gairebé la totalitat de les situacions socials. Si hi parem atenció, podrem desamortitzar possibles situacions conflictives. Altrament, viurem en una situació de contínua frustració amb la tecnologia.