L’altra via melancòlica

Avui reprenc la via de la literatura andorrana –de la seva novel·lística– que fa un parell de mesos, abans de la pandèmia, anomenava melancòlica. Ho faig, però, a través de dues obres que es distingirien de les que citava en l’altra ocasió –Frontera endins, de Josep Enric Dallerès, i La neu adversa, d’Antoni Morell– pel seu caràcter iniciàtic i íntim respecte a la vivència. Parlo de Vacances de xics, de Pilar Burgués (2018), i d’Alcanadre, de Joan Peruga (2016). 

Aquestes dues novel·les, que en determinat moment es poden llegir, fins i tot, com un díptic, ens parlen d’infància i d’adolescència alternativament. Naveguen a les corrents de l’autoficció –li’n dic així, ja que seria en va l’exercici de destriar-ne l’autobiografia– i ens expliquen la vida viscuda en escenaris primerencs com són el poble de les vacances infantils i el seminari i la primera feina –geografies per on acostumem a iniciar-nos a la vida. 
Coincideix a tots dos el paper que l’Aragó i el seu paisatge exerceixen d’amfitrions i modeladors de la visió, però no és en aquesta similitud en la qual m’agradaria fixar-me. Considero més preuat el fet d’abordar la narració des d’un punt de vista o des d’una estratègia comú que parteix del record i que desgrana una memòria que esdevé literatura. Aquest apropament es vehicula en tots dos llibres a través de la magdalena proustiana, aquell objecte que encarna la memòria involuntària i que, tot de cop, fa present un temps ja viscut. A Alcanadre, on s’explicita el referent, ho fa el reglament del seminari, a Vacances de xics el desencadenant és la memòria de la mare però el vehicle de seguida s’encarna en una cistella de pícnic, encarnació que segueix alternat-se en diferents objectes durant tota la narració.
Si totes dues obres es poden relacionar amb Proust troben aleshores un punt de fuga en Walter Benjamin –a qui ja vaig convocar el mes passat–, qui a més de parlar de Proust també va assajar el seu particular apropament al record a Infancia en Berlín hacia mil novecientos (1950, publicació pòstuma, títol de l’edició de què disposo). Allà, l’alemany recupera els records de la ciutat de la seva infància i dels espais i objectes que formaven part de la seva vida. I en formar part de la seva vida formaven també part de la història. I aquí retrobem l’enllaç melancòlic explorat per Dallerès, per Morell, per Burgués i per Peruga. És a dir, que tots quatre prenen la via de l’exploració d’un passat que es fa present, que tots quatre condensen el record en les paraules i caminen per la “desviació i la demora”. 
M’agradaria acabar citant els dos autors a qui avui dedico aquest article en dos fragments que expliciten què vol dir això de via melancòlica: “No ho sé, però estic segura que d’aquell estiuet final que tant m’agradava i m’entristia alhora, les ametlles n’eren les protagonistes”. “[L’Alcanadre] És un riu dubitatiu, que es desvia al final. A mi m’agrada més aquesta segona proposta.”