De petita només podia observar la seva figura des de sota. Contemplar les poderoses cuixes, monumentals des d’un plànol contrapicat. Perdre’m mirant la part davantera de la sabata doblegada pel peu del coixí on fa punta. La resta dels infants pujaven damunt de la plataforma sobre la qual reposa, l’agafaven pel cap, es penjaven dels seus braços distrets en diversos jocs d’equilibris. L’atenta mirada de la meva mare impedia que ultrapassés el banc de la jardinera que envolta l’escultura que presideix la plaça de l’església d’Escaldes-Engordany.

Aquest límit invisible, aquesta frontera que uns passen i altres no, el vaig tornar a palpar recentment durant els actes d’inauguració del Museu Carmen Thyssen. Durant el matí ja era el tema de conversa al barri la instal·lació d’escenaris, focus, carpes i altres estructures per a l’escenografia dels actes d’obertura del centre. Els veïns comentaven la presència de la premsa, nacional i internacional, i les ocasions en què de resquitllada havien vist la família titular del museu. Retornant del passeig vespertí, arribant a l’alçada de l’església, vaig poder contemplar la desfilada de personalitats nacionals, abillades amb les millors gales, exposades a la llum dels focus i flaixos. Hostesses i personal de l’organització els rebien donant-los la benvinguda i comprovant que els seus noms apareixien a la llista de convidats. L’espectacle més revelador, però, no eren els fastos inauguratius sinó que succeïa a l’altra vorera. Prendre consciència de quins eren els companys espectadors de l’esdeveniment: la gent del barri. Un reguitzell de pensionistes, mares amb infants, veïns que, com jo, de passada cap a casa, s’aturaven a mirar a l’altra banda del carrer. Fins i tot el mossèn s’ho mirava des de l’escala del campanar. A uns els semblava ridícula l’exageració de la cerimònia i d’altres estaven tot cofois que aquestes gales locals se celebressin al barri. Però el que està clar és que ningú travessava la vorera, els límits són clars. Andorra continua funcionant a dues bandes, a velocitats i realitats diferents.

Com a apassionada de l’art, soc un privilegiada per viure on visc. En un sol matí i sense moure’m del meu barri ara mateix tinc obres de Cocteau, Sert i Kollar al CAEE; Beckmann, Monet i Casas, entre d’altres, al Thyssen i Arranz-Bravo a l’Artalroc. Tot en un barri tranquil, on encara ens saludem pel nostre nom, on convivim andorrans, gallecs, andalusos, portuguesos, magrebins i gitanos, entre d’altres. Vida de barri envoltada d’obres d’art de referència. Soc conscient del privilegi de la mateixa manera que sé que molts dels meus veïns ni tan sols han posat un peu en algun dels museus dels quals disposen.

Durant la crisi econòmica als treballadors ens van voler convèncer que havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Jo crec que l’error va ser viure fora de les nostres possibilitats i no per damunt. Vam creure que adquirir béns materials era la manera de ser pròsper i ens vam obcecar en una cursa per tenir i vam oblidar, entre altres coses, el pertànyer. Tenim la possibilitat de fer nostres les institucions, les culturals i les altres, de formar part plena de la vida del país. Demanar estar convidats a la festa de la gestió i gaudir de les possibilitats del país i no ser aliens al que hi succeeix.

Després de l’eufòria inaugural, el dia 1 després del Thyssen la puntaire segueix mirant la vida del barri amb la mateixa calma que ho ha fet les darreres tres dècades, des de l’altra banda de carrer.