Jugàvem l’altre dia amb la Blanca a Yo fui a EGB, ja ens poden dir rarets. I va tocar Reto. Havíem de cantar la tornada d’una cançó d’Hombres G, calia triar entre Venezia i Devuélveme a mi chica, i va ser sufre, mamón. Li va fer gràcia, és clar, i vam acabar buscant-la al YouTube. Feia segles que no l’escoltava, i maremeva. Versos com “voy a vengarme de ese marica” i “lo siento, nene, vas a morir” –per no parlar del mateix títol, què és aixo de devuélveme a mi chica, com qui reclama que li tornin un llibre prestat?– no resistirien avui el finíssim sedàs de la lliga antivici, sempre disposada a llançar fatues en nom de les identitats de gènere, raça, orientació sexual o el que sigui, només cal que recordin el que ha fet Penguin amb Roald Dahl. D’Hombres G vam passar al Loquillo de La mataré, un altre que a dreta llei hauria d’estar cancel·lat des de fa temps –“Solo quiero matarla/ a punta de navaja/ besándola una vez más”. De Loquillo a l’Aute, qui ho havia de dir, de Hay mujeres (que dicen que sí cuando dicen que no), i d’Aute al Serrat de Quasi una dona: “Té els cabells llargs i nets color de blat madur/ i l’olor del pa blanc quan surt del forn,/ i té els ulls blaus,/ la pell suau/ i el pit dur,/ encara du mitjons...” Pur lolitisme. Ho deixo dit aquí per a les meves amigues feministes, ara que s’acosta el Gran Dia: que esmolin bé l’eina de podar i la màquina de cancel·lar. I així és com vam arribar al Gran Carlemany que dels alarbs ens deslliurà, i que m’imagino cantant al col·legi i amb ulls com plats als amiguets d’origen magribí de la Blanca. El problema del nou puritanisme identitari és que li agafes el gust, perds el món de vista, i al final torna i et passa per sobre com un bumerang. O com un elefant. Mirin les putes del PSOE.
