Carrers engalanats. Els aparadors llueixen. Música que ens activa. Colors i olors es barregen. Una certa eufòria encomanadissa regna entre vianants i compradors. Diuen que són dies de festival, en aquest petit país. El festival del shopping –dit així sona molt millor, ¿oi?–. Una oportunitat que se’ns brinda per divertir-nos i consumir fins tard. I és que no es pensin, les botigues sempre tenen aquell raconet ple d’articles amb etiquetes vermelles. Ens diuen, ras i curt, que estem davant d’una ganga. I si me l’emprovo... potser no és el meu estil. O, de fet, el que busco és una altra cosa. Me n’he emprovat deu però cap em satisfà. I, a més, ja són quarts de deu de la nit i hi ha gana. Deixem-ho. La dependenta recull i ens agraeix la visita. Ens mira però ja no ens veu. Fa hores que està al peu del canó i la consigna és mantenir aixecada la persiana més enllà de l’hora de tancament, mentre la clientela potencial circuli. Aquest és l’altre festival. El de les que saben quan entren a treballar però no quan en surten. Que ja se sap, la pela és la pela i cal aprofitar els trens que passen. És el festival d’uns treballadors que veuen empitjorar unes condicions laborals que ja de per si no són gens bones. És el festival d’aquells que asseguren que tot llueixi quan la resta gaudeix del seu moment d’oci. El d’aquella gent que ens permet seguir sent top of mind, com ens recorden ben sovint des de les esferes de responsabilitat. Almenys tenim la certesa que al final de mes aquests esforços tindran recompensa. O potser no...
