‘L’altre’ periodisme

“El poc que sabem del món és per periodistes que es juguen la vida.” Aquesta frase pertany al malaguanyat periodista basc David Beriain. No el coneixia. Va ser assassinat, juntament amb el càmera Roberto Fraile, a Burkina Faso. Estaven fent un documental sobre la caça furtiva en una zona perillosa enquadrada al Sahel. La mort de dos periodistes és una pèrdua rellevant. No es tracta d’una mostra de corporativisme entre companys del gremi, i menys en una professió que els últims anys ha patit que alguns mitjans de comunicació i periodistes hagin comès l’error d’entrar en la lluita partidista defensant de forma militant els seus interessos i seguint els arguments dels diferents partits polítics. Beriain i Fraile segur que van tenir les seves idees polítiques, com tots, però el treball que feien corresponia al periodisme sobre el terreny. Anar als llocs on la notícia està passant, parlar amb la gent, entendre el que està passant i el perquè de tot plegat. Després, el millor de tot, explicar-ho i ajuntar les lletres de la millor manera i, no cal dir-ho, triar les millors imatges. De petit, almenys jo, quan un idealitzava les coses, pensava d’exercir aquesta feina. Passió total. La curiositat. La realitat. Les mirades. Les converses. Beriain ja ho va dir en una entrevista: “Les històries no són millors perquè tinguin més perill. No m’agrada el risc, tot i que visc amb ell”. Ell també va fer una defensa del periodisme. “Sabem molt poc sobre el que passa al món, però el poc que sabem és per gent que es juga la vida per saber aquest poc”. És l’altre periodisme. N’hi ha que fan l’altre periodisme, i d’altres que fan el del postureig o del corporativisme –tan de moda últimament– i ells segur que van tenir millors imatges per presumir.