L’altre Sant Joan: el got de les visions

A casa nostra, a banda de les falles (Patrimoni Immaterial de la Unesco des del 2015) també hi havia curiosos costums menys coneguts actualment. Avui, m’agradaria atansar-vos dues tradicions que tenien lloc a casa nostra durant la nit més curta i màgica de l’any i que han desaparegut de la nostra memòria col·lectiva: el got de les visions i espantar bruixes i dimonis.

La nit de Sant Joan, mentre els nois eren a la plaça rodant falles i cremant fogueres, les fadrines (noies en edat de casar-se) imaginaven com seria el seu futur i el seu marit amb un got. Es tancaven a la seva cambra i sota la llum d’una espelma, sempre en absolut silenci, dins d’un espai molt íntim, realitzaven un petit ritual. Amb la mà dreta omplien un got d’aigua, i amb l’esquerra sostenien un ou fresc que les gallines havien post aquell mateix matí. Recitaven amb devoció una petita oració a Sant Antoni de Pàdua (amb moltíssima fama de tenir la mà trencada propiciant bons casaments) i tot seguit trencaven la closca i posaven l’ou dins de l’aigua, tot deixant-lo reposar durant tota la nit a una posella on no hi hagués gaire llum. Cap al trenc d’alba, l’ou ja havia agafat forma, i amb el primer raig de llum del nou dia, les noies interpretaven els signes i senyals que veien al got. Alguna forma que els fos familiar, alguna taca… Aquella nit no es podia dormir, quan havien acabat de fer el ritual del got (que s’anomenava el “got de les visions”) s’afanyaven per a anar a cercar totes les herbes remeieres que necessitarien per tot l’any, abans no es fes de dia i la rosada les toqués, ja que si ho feia consideraven que aquelles plantes no complirien bé amb la seva funció. Les plantes que la rosada tocaven eren reservades exclusivament per tal de posar-la a les capes externes del cos, com ara la pell i els cabells, ja que era creença popular que guaria aquests tipus de malalties.

Al poble de Prats, a la parròquia de Canillo, la nit de Sant Joan era una nit esperadíssima per a la canalla. Els grans restaven al poble i els petits acompanyats pel jovent més grandet, s’enfilaven, al foscant, cap al roc de les Bruixes. Una vegada allà i ben armats amb cullerots de fusta, esquelles, picarols… i (més recentment amb alguna perola vella) al punt que començava a caure la nit, començaven a cridar ben fort, procurant picar les esquelles i les peroles vigorosament, per tal de recordar-los que allà no eren benvinguts. També vigilaven que el dimoni encara estigués ben sepultat allà on diu la llegenda que la Mare de Déu i Sant Miquel el van castigar, miraven bé que la roca no fos oberta i s’hagués escapat. S’hi estaven una bona estona fins que consideraven que ja els havien espantat i se’n tornaven cap al poble on feien una bona foguera que acompanyaven amb música d’algun acordió, coca i un bon raig de vi ranci o moscatell del bo que només era per a les grans celebracions.