Quan el Sant Pare Pau VI va suggerir a Joan Martí Alanis (El Milà, Alt Camp, 1928- Barcelona, 2009) que liderés el Bisbat d’Urgell pels volts de 1970, poc en sabria, l’aleshores sacerdot i professor a Tarragona, del que es coïa en aquestes terres excepte d’allò que un alumne urgellenc li va confiar, segons que va reconèixer. Va refiar-se d’ell, que devia parlar-li dels bucòlics paisatges pirinencs, la seva gastronomia o les restauracions a la catedral de Santa Maria d’Urgell, i no va refusar l’oferta papal. De tot plegat es compleixen cinquanta anys; per al jove, una eternitat. No s’imaginava l’anònim jovencell que estava assessorant un dels tres homes que més temps dedicaria a servir el poble d’Urgell de la història. 
Però aquest article perdria interès si Joan Martí no hagués sigut també Copríncep d’Andorra. No jutjaré aquí si va ser un bon o un mal Copríncep, acostumats a instruir així els alumnes que aprenen la història maniquea dels poderosos de les societats modernes. Va ser un Copríncep, més per imposició històrica que per convicció, i va cometre errors, mitjos errors i quasi errors. A vegades perquè el magnetisme de l’Església catòlica el va conduir al precipici, altres vegades per ocupar un títol farcit de debats perpetus. Per bé que va ser un Copríncep més qüestionat pel continent que pel contingut, al bisbe Joan se’l va fer de casa, cosa que agraïa, començant per la forma de conèixer-lo informalment, defugint els monsenyors de rigor i l’ús del cognom, que eleva a autoritat la identitat de qui n’és portador (Joan Carles no seria el mateix sense el borbó darrere; ni François sense el Mitterrand). 
S’imaginen quin impacte mediàtic tindria el fet que un cap d’Estat, d’Espanya, d’Andorra o de qui sap on, volgués visitar el seu homòleg acudint-hi en un taxi? Així va ser Joan Martí. Aquesta anècdota és d’Òscar Ribas, qui me la va contar fa dos anys al seu despatx; per no ensorrar la imatge que es pogués transmetre  d’Andorra al Palau de la Zarzuela, l’excap de Govern va oferir-li un cotxe seu que el Copríncep va acceptar. Els gestos van delatar el seu comportament, el d’un home de camp il·lustrat en els sabers més diversos, i també les seves habilitats negociadores. De portes enfora es venia, en aparença, com un personatge de bondat i de tracte senzill, però en la seva modèstia calia reconèixer un impuls per guanyar-se la confiança de les altes estructures polítiques que van permetre posar la primera pedra on, de fet, de pedres no en falten; és el cas de la Constitució. 
És possible que el seu alumne tornés a l’Alt Urgell en acabar els seus estudis per veure’l vestit amb solideu i creu pectoral, i en fos un feligrès més. Si ho hagués fet, hauria estat rebut al Palau Episcopal com un cap d’Estat qualsevol. O hauria acompanyat el seu professor en un passeig matinal pel mercat setmanal de la Seu. Així va ser, com dic, Joan Martí.