Llegeixo amb particular emoció que el Comú de la capital ha cedit a l’ANC un local a La Llacuna perquè els catalans d’aquest racó nostre de món puguin inscriure’s al registre de residents a l’exterior, etcètera. També, que encara no és del tot clar si per aquí dalt hi haurà o no mesa electoral. No pateixin que, arribat el cas, segur que sí. L’aparell d’agit-prop del procés ja s’encarregarà que sigui així. Res a dir-hi que uns particulars vulguin portar la seva ficció adolescent fins al final, amb falsos censos, meses de fireta i el que faci falta. Ja va passar una vegada, així que en endavant, les que calgui fins al sí final i definitiu. Llavors s’hauran acabat els referèndums, òbviament, perquè els estats seriosos –i la república catalana ho serà– no toleren vel·leïtats secessionistes. Mirin els EUA, que van muntar una aparatosa guerra civil per evitar que el sud se n’anés. Res a dir-hi tampoc que l’ANC sol·liciti i obtingui la col·laboració del Comú. Al cap i a la fi, Ferrer no va tenir manies a rebre Marine Le Pen. L’excònsol va ser en aquest sentit especialment prudent, i nosaltres ho vam aplaudir oportunament perquè mirin, no se sap mai. Amb la diferència, a favor seu, que Marine no s’ha declarat que se sàpiga per sobre de la Constitució ni, per tant, al marge de la legalitat. A més, l’ANC no deixa de ser una associació de particulars amb els mateixos drets que qualsevol altra entitat ciutadana. Estic segur, per acabar, que el Comú no posaria cap objecció a cedir un local de La Llacuna a un hipotètic grupuscle d’il·luminats unionistes que reclamés un referèndum per liquidar l’autonomia catalana, pretensió potser marciana però tan inconstitucional i per tant colpista com la que planteja l’ANC. Oi que no?
