H. Castillon d’Aspet ens fa una descripció interessant de l’Andorra de 1851 en el seu llibre Histoire de la vallée et république d’Andorre. Andorra té sis mil habitants. Una xifra estacionària que es va mantenint des de fa segles i que es va equilibrant entre els decessos i els naixements que se situen entre 140 i 160 ànimes. 
Visita primer Ordino, on troba que les edificacions estan bé en comparació amb altres pobles espanyols. El sorprèn el soroll de martell que se sent de ben lluny i és la prova de l’existència d’una farga a la catalana. Vora el riu que baixa de les muntanyes de la frontera francesa, més amunt de la vila, hi ha la farga de don Felip, un dels propietaris més rics del país. Aquesta farga, com totes les altres del país, funcionen amb carbó. Està establert pel reglament que cada comú està obligat a vendre tota la fusta de preferència als propietaris de les fargues que són al seu territori. 
Castillon ens explica que la farga d’Ordino està construïda a la catalana, és a dir, que es compon d’una palanca moguda per un salt d’aigua, d’un forn on es fon el mineral per mitjà d’aire tramès per un tub llarg de ferro i després d’un martell que aixeca un llarg mànec que es mou gràcies a una roda hidràulica. La farga s’alimenta del mineral de ferro extret de la mina de Ransol. Qualsevol persona pot extreure de la mina la quantitat que vulgui a les seves costes i sense pagar cap dret. Per això, tenen una llibertat absoluta. 
Però, com passa sovint, la manca d’organització i els treballs miners fets sense cap intel·ligència, els resultats de les recerques no responen a les necessitats de la fabricació i han de buscar-lo al Puymorin. El ferro que es fabrica a Andorra no surt gairebé del país, on es ven a preus molt baixos. A França trobaria una competència massa ferotge i ruïnosa tenint en compte que hi ha els cerros de l’Arieja.
Ens conta que un any abans, uns especuladors havien escollit Ordino per establir una casa de jocs seguint el model de Baden Baden, atesa la seva proximitat amb França i Espanya. I sobretot que era un lloc propici per estar a resguard de la llei que prohibeix els jocs públics. L’autor es lamenta que el projecte no va tirar endavant i Andorra va perdre una oportunitat d’aconseguir una mica de prosperitat.
La principal riquesa de la vall d’Andorra consisteix només en bestiar que peixen per les muntanyes i prats i que es venen sempre a Espanya. Són bèsties de llana, vaques i eugues, les quals donen mules i muls.
De Canillo ens explica que té una població de prop de sis-centes ànimes que es consagren principalment a l’agricultura i a guardar el bestiar. Si un estranger entra al seu interior un dia de la setmana, excepte el diumenge, queda copsat pel silenci de mort que regna a les cases. Cap ésser vivent dona signes de vida.