Continuem amb el relat que ens ofereix en Castillon d’Aspet a Histoire de la vallée et république d’Andorre. Els habitants de l’Andorra del 1851 tenen uns costums senzills i severs. Viuen com ho feien els seus avantpassats 800 anys enrere. No coneixen ni el luxe, ni les arts ni la indústria que tota civilització de grans pobles coneix. És justament aquesta indiferència a la natura de la terra i a la seva pobresa que deuen haver estat aliens a les commocions polítiques i a les revolucions que agiten els països veïns.

Les dones tenen un caràcter dolç, són modestes i laborioses. Tenen molta frescor i es fan sobretot remarcar per les seves boniques dents (sic!). Viuen entre elles en la mateixa casa, en una perfecta igualtat, fins al punt que no es distingeix la mestressa de la serventa que són considerades com ajudes sigui quina sigui la posició de la casa. 

Les dones són excloses de totes les reunions que s’ocupen d’afers públics. Així doncs no poden entrar a la casa de la Vall quan el consell general està reunit, ni assistir a les misses, solemnitats i a les festes que se celebren a l’època de les recepcions del bisbe i del veguer francès. 

La virtut que més distingeix el poble andorrà és l’hospitalitat. Els estrangers que arriben a Andorra tard al vespre són acollits a la primera casa que troben, tant a la taula com a la llar. El cap de casa mostrarà una gran discreció. Si l’hoste és un refugiat que busca asil en aquesta vall neutra, passarà la nit i l’endemà menjarà amb tots els membres de la família i assistirà a la pregària que el cap de casa recitarà a la gran sala junt amb els seus fills i servents sense que se li faci mai una pregunta indiscreta.

L’autor ens explica que l’andorrà en general té un caràcter dolç, sensible i benvolent. És incapaç de fer mal i no espera que els altres en facin. Amb això s’explica la tolerància que tenen per als  refugiats. A més, els crims i delictes són molt rars al país. Només són comesos per estrangers.

El vestit, com el del consell general, ha sigut sempre el mateix. Senzill i gruixut sense haver tingut mai cap modificació. Els andorrans vesteixen amb tela fabricada al país i amb llana del seu ramat. No manlleven res, ni confeccions, ni modes, ni objectes manufacturats als països veïns. El ric, com el pobre, porta el mateix vestit, que es compon de calçons curts, jaqueta rodona, barretina i una faixa vermella. 

Els andorrans tenen el permís d’importar amb la franquícia de tots els drets de duana els següents productes: gra, 1.000 càrregues; llegums, 50 càrregues; ovelles, 1.200; bous, 60; vaques, 40; porcs, 200; muls, 20; moltó,  50; cavalls, 20; eugues, 20; pebre,  1.080 kg; peix salat i especialment congre, 2.160 kg; tela, 150 peces. 

Els caçadors agafen molts galls fers i perdius de vàries espècies,  entre d’altres la perdiu blanca. Es pesquen truites d’una qualitat superior a la de diferents salts d’aigua, sobretot al riu prop de Sant Julià.