M’explicava en un dinar familiar aquest cap de setmana el meu oncle, representant ja jubilat d’una coneguda empresa de perfumeria i cosmètica, els maldecaps que patia quan visitava, als anys 80 del segle passat, Andorra. I és que tot sovint, i sempre amb la mateixa empresa, es trobava que, quan arribava al client amb les 200 unitats d’algun dels productes que li havien encarregat, resultava que hi havia un error en la comanda i que només en volien 100 o 150. La jugada, tot i semblar-ho, no era gens innocent. I és que, en la majoria d’ocasions, el transport i tota la burocràcia de la duana tenia un cost per a l’empresa superior al dels productes que el client rebutjava, de manera que el més fàcil era deixar les 200 unitats, malgrat només se’n cobressin 100 o 150.
Sortosament, Andorra ha canviat, i els que no recorren ni a la picaresca ni a l’engany per obtenir uns euros més de guany són majoria. El país compta amb bons professionals, a tots els sectors, que fan les coses com toca, encara que sovint l’actitud d’una minoria tingui un efecte negatiu sobre el conjunt. Sigui com sigui, el canvi de xip o de mentalitat que des de l’executiu es reclamava, en el marc de la transformació i obertura del país dels darrers anys, és cada vegada més palpable i s’acabarà de consolidar del tot amb el pas del temps. Tot i això, seria convenient que, des del Govern, es donés un bon exemple a la ciutadania, un fet que malauradament no sempre ha estat així. ¿O és que crear un impost de societats amb un tipus del 10%, per complir amb les exigències internacionals, i muntar tot un seguit de règims especials perquè, a la pràctica, hi hagi qui acabi pagant el 2% no es pot considerar de murri?
