Més enllà de la demostració de força i d’avís per a la resta de formacions que, després de vuit anys al Govern amb majoria absoluta, Demòcrates per Andorra manté la capacitat de mobilització, la presentació del candidat taronja davant un Centre de Congressos ple va servir perquè Xavier Espot fes un esbós del país que somia pel futur. Una Andorra idíl·lica en la qual totes les persones comptin i que, segurament, si fos real gairebé tota la ciutadania al marge d’ideologies podria compartir. Una Andorra, però, que contrasta amb la que tot just cinc dies després demanava un miler de persones concentrades a l’avinguda Meritxell.
I és que sobre un paper és relativament senzill dibuixar un país ideal i erigir-se com l’opció idònia per donar satisfacció a les necessitats de tothom, siguin grans però també petits empresaris o treballadors i professionals liberals sense tenir present que, a voltes, les necessitats d’uns i altres són oposades.
És molt fàcil picar l’ullet a la meitat de la població i assegurar que s’està d’acord en despenalitzar l’avortament en els tres supòsits bàsics i, mentre encara duren els aplaudiments, deixar clar que no es farà perquè va lligat al model d’Estat i s’és gran defensor del coprincipat tal com el coneixem.
Governar és prendre decisions i aquestes, digui el que digui el paper o els grans discursos, no poden acontentar a tothom. Deia sovint la meva padrina que “no es pot estar a missa i repicant”, i sembla força lògic també que un batlle no et pugui condemnar i absoldre a la vegada.