En català hi ha aquella dita que diu que qui tot ho abraça, poc estreny. Vaja, que voler-ho fer tot és difícil, per no dir impossible, i que molt sovint intentar fer moltes coses alhora fa que algunes es facin malament o de manera poc curosa. Si el bo d’en Fiter i Rossell redactés avui les seves màximes per als governants d’Andorra, penso que aquest refrany hi constaria, i que l’explicació que en faria seria quelcom com ara “no vulgueu fer-ho tot a la vegada, i menys si són coses antagòniques, perquè si no al final l’únic que fareu serà un desastre”. Personalment, penso que a l’Andorra d’avui es volen abraçar moltes coses, i la majoria, per incompatibles i diferents, poden acabar en desastre o en una feina mal feta.

Un primer exemple recent és el de convertir Andorra en Reserva de la Biosfera, és a dir, de posar en valor el patrimoni natural del país, de potenciar-lo, a la vegada que es busca un creixement sostenible per preservar aquest patrimoni. Dit així sona molt bé, i segur que hom hi estaria d’acord, per bé que això difícilment és compatible amb l’aterratge d’un Boing 737 al pla d’Envalira perquè porti esquiadors d’arreu del món que vulguin fer descensos a gran velocitat a través de la natura protegida. De fet, en aquesta mateixa línia, n’hi ha molts que això de la vall del Madriu com a Patrimoni de la Humanitat no s’ho han acabat de creure mai ni de fer-s’ho seu, i estan a l’expectativa de la construcció d’una carretera per començar a fer-hi pujar formigoneres...

També sembla força difícil compaginar la candidatura transfronterera a Patrimoni de la Humanitat dels testimonis de la construcció del coprincipat –que inclou béns tan nostrats com Sant Romà de les Bons, Sant Miquel d’Engolasters o Sant Martí de la Cortinada–, amb els projectes d’alts gratacels i cases adossades aquí i allà. Penso que són la resposta a dos models de país diferents i que apostar pels dos només pot ser en detriment d’un d’ells, i no cal que els digui quin no en sortirà beneficiat, oi? Només cal rememorar el paradigmàtic cas de la benzinera de la Margineda: quan es va triar entre l’interès patrimonial i de protecció del pont, i la construcció d’una edificació que trencava amb l’entorn de protecció, qui va acabar guanyant?

I per reblar el clau, només hi falta el casino com a cirereta. Des de mitjan del segle XIX que el tema de les cases de joc porta cua a Andorra, i fins i tot ha estat motiu de les disputes internes més greus de la història del Principat. I així i tot, hi ha qui insisteix que és millor deixar les coses a l’atzar que no pas guanyar-se-les amb el propi treball.

Fa dies que es diu que el model turístic d’Andorra basat en les compres i la recepció massiva de visitants està de capa caiguda encara que algunes aglomeracions puntuals amaguin la realitat. També fa dies que es diu que és hora de canviar el model, de buscar opcions menys massificades i més adaptades a la realitat del país. Això últim, tanmateix, no es veu per enlloc, ans al contrari. Projectes com ara el del telefèric de Carroi són una mostra clara que només hi ha una direcció, i és la d’oferir nous ginys i invents, que curiosament topen amb qualsevol protecció de la natura, per atreure més i més gent... Potser valdria la pena no posar tots els ous a la mateixa cistella i no voler-ho abraçar tot: neu, compres, massificació i al mateix temps protecció de la natura i del patrimoni material.

Potser és que estic mancat d’imaginació, però em costa concebre un país que es potencia com a destí turístic de masses, amb cues de cotxes contaminants i esperances d’aeroports internacionals a la porta de casa, de casinos i gratacels de luxe i, alhora, com a Reserva de la Biosfera i bressol d’una part del Patrimoni de la Humanitat. Sincerament penso que són dos models de país antagònics, totalment oposats, i que és d’allò més difícil que ambdós puguin compaginar-se i realitzar-se amb èxit. I a la pràctica, quan hi hagi dubtes sobre què preval, estic segur que el diner fàcil anirà en detriment d’allò que ens fa diferents.