L’Andorra volàtil i virtual

Després dels intents i propostes heliportades –Patapou, FEDA, Fontaneda–, apareix el nou president de la Cambra de Comerç i, amb un cop d’efecte inesperat, avança l’opció d’un aeroport a Andorra.

Encuriosit i totalment inexpert en temes d’aviació, m’atanso a internet i llegeixo que una pista de 1.000 metres permet acollir la majoria d’aterratges, excepte dels grans avions, però no ofereix cap marge de seguretat des d’aquest punt de vista i menys encara per als enlairaments.

A tall d’exemple, la pista de l’aeroport de la Seu d’Urgell té una llargada de 1.260 metres i pot solament rebre avions de fins a 50-60 passatgers, que tampoc està malament, però amb el beneplàcit d’una plataforma elevada que li atorga cert avantatge.

On, però, disposaria Andorra d’un espai per encabir una estructura de tals dimensions? Entre muntanyes i fons de vall, no n’hi veig cap i, en altitud, si es parla de la Rabassa, la inclemència del temps a més de 2.000 metres difícilment permetria un servei regular i fiable. Internet també em confirma que, a major altitud, a causa de la densitat de l’aire, menys càrrega possible, més velocitat requerida i, per tant, pistes encara més llargues. Així doncs, tot i que la Fe mou muntanyes...

Tercer element que posa en dubte la viabilitat d’aquest tipus de projectes és com un avió comercial pot atansar-se al nostre fons de vall molt estret, amb muntanyes molt altes i necessàriament sobrevolar els nuclis urbans d’Andorra, on precisament la nova dèria constructora de grans i alts edificis constituirien obstacles addicionals, i més ara quan ens parlen d’edificis de 20 plantes, almenys..., que aquests, de retruc, ja fessin ofici de torre de control. Caldria, però, si així fos, ajupir-se força, abaixar el cap, tapar-se les orelles i vigilar que no volessin els papers... si encara en queden.

És cert, però, que cal preocupar-se per l’estancament del país i que el trànsit per carretera d’un i altre costat d’Andorra té els seus límits. Potser fora més assenyat pensar a realitzar una línia ferroviària entre, a la vegada, Andorra i Barcelona, i Andorra i Tolosa, passant per la Seu, Puigcerdà i des d’aquella ciutat aprofitar i millorar les línies ja existents cap a ambdues ciutats. Del centre mateix d’Andorra la Vella, planells de Santa Coloma, al centre ciutat de dos dels més grans pols econòmics del sud d’Europa i, des dels seus respectius aeroports, ens connectarien directament al món.

Això suposaria treballar en equip amb els nostres veïns de l’Alt Urgell, de la Cerdanya, del Ripollès i de Barcelona, de l’Arieja i de Migdia-Pirineus, constituir una sinergia regional dinàmica, ecològica, amb ambició d’abast mundial i, fins i tot, potser ens beneficiaríem de subvencions europees.

La línia ferroviària seria el nexe, la columna vertebradora de totes aquestes regions, una Virtus, unita, fortior més àmplia que potenciaria tota aquesta zona pirinenca i prepirinenca, i guardaria l’especificitat de cadascuna.

Formar un equip amb els nostres veïns per reivindicar-se seria una mostra intel·ligent de solidaritat, i atansar-nos al món, una indispensabilitat.