De vegades s’està de sort. O com cantava l’admirat Joan Manuel Serrat: “De vez en cuando la vida toma conmigo café y está tan bonita que da gusto verla”. Això mateix em passa aquesta setmana que avui comença, amics lectors. Deixeu-m’ho compartir, va, que és primavera!
Ha volgut la fortuna que aquest dilluns d’abril, ja una mica en vigílies de Sant Jordi, hagi estat convidada al club de lectura de la Casa Pairal de la Massana a conversar una estona amb els padrins i les padrines lectors. He dit que sí de seguida perquè poques coses –confessables per escrit– hi ha que m’agradin tant com participar en un club de lectura, i més encara si el llibre a comentar és ni més ni menys que Set lletanies de mort. Quin goig parlar de l’Antoni Morell i les magnífiques Lletanies, l’obra literària, en la meva humil i abnegada opinió, més extraordinària que s’ha escrit a les nostres Valls.
L’ocasió em porta records. El record trist del dia que em van trucar des d’Andorra per donar-me la notícia de la seva mort i records bonics com el de les llargues xerrades amb ell i el Robert Basart a les taules de Cal Sinquede a la plaça de les Arcades, bolígraf en mà, per redactar un estudi sobre la seva vida i obra que vam titular La meva obra és Andorra!, que –ves per on, coses que passen– encara no ha estat publicat. Escoltar el senyor Morell parlant de lectures, de política, del país, de la gent que havia conegut, de la vida, de viatges, de projectes, de la llengua, va ser un privilegi i un plaer immens. Si ens en va explicar, de coses! Recordo especialment el dia que li vam preguntar quins autors havia llegit i ell, aplicadament, va començar a citar-ne de grecs antics, de llatins, de medievals... No vaig ser capaç de seguir apuntant. Vaig escriure: “Ho ha llegit TOT” i el vaig seguir escoltant embadalida.
Això serà avui. I demà, dimarts 9 d’abril, a les 19.30 hores i a l’Espai Galobardes de Canillo, rebré un altre d’aquells regals que de tant en tant et fa la vida, al qual esteu tots convidats. Dins de la primera edició de Canillo, un món de lletres, una magnífica idea del Comú per promocionar els escriptors, tindré el privilegi de presentar tres persones molt conegudes a la parròquia, però que potser com a escriptors no ho són tant, de coneguts: L’estimadíssim mossèn Ramon de Canillo; el Cinto Verdaguer Emazabel, gran coneixedor de la muntanya, que va col·laborar amb el llibre El meu mossèn Cinto, sobre Verdaguer pels camins d’Andorra; i la dibuixant i escriptora Cecília Santañes. Serà una oportunitat preciosa per tenir assegudes al davant tres persones bones i sàvies parlant de llibres. Si teniu ocasió de venir a Canillo no hi falteu!
Penso en aquests dos homes, l’Antoni Morell i mossèn Ramon, a qui una quantitat enorme de gent del país coneixem, estimem i admirem, i penso que tot i ser ben diferents tenen coses curioses en comú com ara que un és capellà però també escriu i que l’altre era escriptor però també va ser diaca. Però el més important de tot és que els dos representen i salvaguarden, cadascú a la seva manera, allò de més bo i de més essencial que ens ofereix la vida: la saviesa, l’espiritualitat, la tendresa, la bondat, l’arrelament a la terra, les ganes d’ensenyar i d’aprendre i l’amor a la cultura i al país.
Ara que hi penso, però, hi ha una cosa en què sí que són totalment diferents i oposats, aquests dos homes, i recordant-la se m’escapa una rialla per sota el nas: un dia, xerrant amb l’Antoni Morell al Sinquede, a la taula del costat hi havia uns adolescents cridant i rient fent un xivarri infernal i ell, tot indignat, també mig cridant, va exclamar: “Herodes! Que torni Herodes! Que torni!”. En canvi, les vegades que fem el cafè amb mossèn Ramon a AINA i de cop entra un grup de joves esvalotats fent un soroll de mil dimonis, el mossèn somriu amb tendresa, com si sentís música celestial.