Enguany ha estat declarat per les Nacions Unides com a Any Internacional del Vidre, i s’estan produint diverses manifestacions culturals i científiques al voltant d’aquest material i dels seus usos. Sense anar més lluny, aquí a Andorra la Societat Andorrana de Ciències va organitzar el 26 d’abril la conferència Arts del vidre, emplomats, vitralls i vidres de llum, a càrrec de Manolo Ferrer i Serrano. Sens dubte, la conferència s’haurà gravat i a tothom que li pugui interessar la podrà trobar en breu al canal YouTube de l’entitat.
És molt apropiat que ens hagi vingut a explicar l’ús creatiu del vidre en primer lloc un artesà, en el sentit noble del terme. Ben abans que la ciència moderna, van ser els artesans qui van descobrir l’existència del vidre, la seva fabricació i transformació a petita escala. Potser van ser aquells que treballaven amb els metalls qui es van fixar que una part de l’escòria de la fosa prenia una transparència quan es refredava. Potser, a més, van fer la relació entre els metalls presents i el color d’aquestes gotes de vidre. O potser van ser els ceramistes que es van fixar que afegir algunes terres o algunes sals a la superfície dels pots els donava una superfície dura i brillant, cosa que després s’aniria desenvolupant amb la ciència dels esmalts.
En tot cas, fa més de cinc mil anys que els homes coneixen els vidres i en fan ús. En primer lloc va ser amb petites peces per a la decoració (denes de vidre) o els primers contenidors, com ara botelles per a ungüents típics del treball del vidre romà. Més endavant, es va inventar el procediment de creació de pots i vaixells més grans amb la canya de bufar, així com els primers vidres plans –pensem en els vitralls de les catedrals– obtinguts a partir de recipients tancats que es tallaven i s’aplanaven en calent. Va ser només en una època relativament recent que es van inventar les tècniques de producció del vidre pla sobre bany de metall fos, així com la diversitat de vidres que, avui en dia, tenen característiques físiques i tècniques molt diferents.
Per veure fins a quin punt el vidre s’ha consolidat com a material de la nostra vida quotidiana, pensem en les coses que ens envolten. Escric aquestes línies dins d’una casa en què les finestres són protegides per làmines de vidre, àdhuc dobles. A la vegada ens protegeixen del fred, i permeten que la llum natural entri i alegri l’interior de les coves artificials en què vivim. Ho faig en el teclat d’un ordinador, que té una pantalla, feta en part de vidre. Però el seu vidre és molt diferent d’aquell de les finestres: més prim i lleuger, està format per materials diferents i deixa passar el camp elèctric dels meus dits per poder ser tàctil. Quan tingui l’article preparat, l’enviaré al diari a través d’una connexió de dades composta en un 99,9% de la seva llargada per un fil de fibra òptica de 60 micròmetres de diàmetre, a través del qual la informació circularà a la velocitat de la llum (dins el vidre). Per a un enginyer, aquesta tecnologia és interessantíssima, ja que el vidre de la fibra és excepcionalment transparent –perquè la llum arribi a travessar milers de metres de gruix del material– i alhora suficientment flexible per poder fer els diferents girs a 90 graus per arribar a entrar a casa des del carrer. Sense això, la instal·lació d’internet d’altes velocitats al domicili del consumidor final seria del tot impossible. Continuant amb el meu dia, el got en què bec el te és de vidre, i no s’esmicola per causa de la calor gràcies a la seva composició específica. El parabrisa del cotxe té una forma amb curvatura sobre dos eixos ortogonals, i a més tinc la seguretat que s’esmicolarà en trossos petits i no perillosos en cas d’accident. Fins i tot les ulleres de sol porten un vidre amb un recobriment especial per evitar que la llum ultraviolada em causi lesions als ulls.
El vidre és present en cada aspecte de les nostres vides, i ni tan sols ens hi fixem. Potser sí que es mereixia un any mundial al seu honor.
