L’apatia de la societat. Escrit per: Aina Ravellat

Som molts els que cada dia pensem que hi ha massa coses d’aquest món en què vivim que no ens agraden. Ja s’està dient que la crisi dels refugiats és la crisi humanitària més gran des de la Segona Guerra Mundial, com deia una amiga meva, d’aquí uns anys en farem pel·lícules per demostrar que sensibles que som i com ens afecta, però de moment ens sentim impotents o més aviat no fem res, deixant que cada dia ens inundin les mateixes notícies: dones embarassades ofegades intentant creuar les fronteres pels rius, famílies senceres ofegades al mar intentant arribar al nostre món, nens morts a les platges d’Europa...

Nosaltres sembla que comencem a sortir d’una crisi econòmica que gairebé farà deu anys que va començar, o potser no, potser encara ens queda un bon tram per superar. Comencen a veure’s altra vegada camions de terra circulant per les carreteres d’Andorra.

Com a ciutadans veiem que a poc a poc estan començant a des­aparèixer els camps verds que ens havien arribat fins avui, pulmons verds que ens donen oxigen en aquest petit país urbanitzat caòticament entre aquestes muntanyes tan altes que seguim rascant i rascant, i cobrint amb teles metàl·liques, rius que hem canalitzat fins a convertir-los en aigua circulant per sobre formigó, arbres que van caient víctimes també d’aquesta explotació, edificis històrics, i veiem també cada vegada més els monuments, fins i tot els romànics!, afectats per aquesta voracitat.

¿No tenim aturador? Som una societat egocèntrica, creiem que tot ens pertany, i així actuem.

Individualment a ningú li agraden moltes de les coses que com a societat permetem, tothom voldria viure en un país més verd, més respectuós amb el medi ambient, amb el patrimoni cultural, amb l’altra gent..., però socialment ens deixem portar apàticament, ens manen els interessos econòmics.

Tothom vol treure el màxim profit del que té, tothom vol el màxim de benefici, no en tenim mai prou. Gairebé tot és lícit, podem seguir construint, edificant, ampliant carretes, fent més túnels, canalitzant i cobrint cada vegada més trossos de riu, menjant-nos més i més els espais verds que encara queden, fins i tots els dels entorns de protecció dels monuments, reduïts ja, amb el consentiment de tota la societat andorrana, a la mínima expressió...

¿És aquest el camí que hem de seguir fins que ho hàgim arrasat tot? ¿On ens portarà aquest model social? No tenim temps per pensar en societats sostenibles, respectuoses, més democràtiques, solidàries. La utopia, la possibilitat de rectificar, cada cop és més lluny. Som cada cop més al límit de trencar amb la transmissió de la major part del patrimoni transmès per incomptables generacions.