L’aquelarre de Davos

Els dos darrers anys s’havia difuminat entre la suspensió per la Covid del 2020 i la limitació de fer-ho en streaming del 2021, també a causa de la pandèmia, però aquest any ha tornat aquests dies a la localitat suïssa de Davos, amb tota la pompa mediàtica acostumada. Em refereixo a la magna reunió anual dels qui s’autoanomenen líders mundials i que, si bé és alimentada per líders de veritat que hi van a tirar peixet per fer bullir l’olla, acull una gran majoria de figurants de segona o tercera categoria amb el denominador comú de necessitar el resguard de l’excursió als Alps en el seu currículum a falta, sovint, de títols acadèmics per figurar en els àmbits universitaris, o de publicacions personals apreciables, o de l’aval moral del vot popular: presidents i directors generals d’entitats bancàries, de grans companyies públiques i privades i de la indústria, polítics en exercici, caps de brot dels grans mitjans de comunicació o directius d’oenegés engreixades pels fons de rèptils de multinacionals, tota aquella mena de personal que a les grans ciutats del primer món sol integrar les files dels Cercles d’Economia i que a Davos figura que s’eleva a la màxima potència d’un món global.

No és, però, el Fòrum Econòmic Mundial, una plataforma eficaç que vagi més enllà dels grans discursos que s’esfumen en la buidor d’ells mateixos ni més enllà de ser una ocasional trobada d’oligarques, usurers i aprenents de bruixot locals que podran contar un any més en els seus distingits cercles de negocis que el capitalisme extractiu continua amb bona salut a tot el món, bo i fent gala d’haver sentit en directe un discurs del president ucraïnès Volodímir Zelenski en el paper de comparsa, o qui sap si d’haver xocat la mà del president americà Joe Biden, com en anys anteriors ho van poder fer els seus predecessors amb Al Gore o Iàssir Arafat.

Potser els ideals del creador del Fòrum fa cinquanta anys, el professor suís Klaus M. Schwale, eren molt elevats i amarats de puresa, com al seu moment ho eren, ai, els dels pares de la Comunitat Europea, però avui Davos és un bluf que només serveix per a satisfer l’ego dels qui poden permetre pagar-se un substanciós peatge per inscriure-s’hi i enllustrar-s’hi. Per no ser, no és, ni de lluny, comparable a dos altres fòrums econòmics globals, el G7 i el G20, formats per governs sortits de les urnes i que de tant en tant prenen acords que, més bé o més malament, es tradueixen en accions concretes.

Un retrat intel·ligent de la realitat de Davos, en què queda de manifest el caràcter banal de la trobada es pot trobar allotjat a la xarxa a la plataforma Roundtable sota el títol The Magic Mountain, escrit pel periodista nord-americà Lewis Lapham, i del qual també n’hi ha una traducció al francès en llibre, La montagne des vanités. Les secrets de Davos. Dona gust llegir-ho per informar-se, però també com a testimoni que no tota la premsa occidental que parla de les virtuts de Davos està comprada o idiotitzada.