L’arbre i el bosc

Donava voltes per internet i vaig trobar una foto d’allò més curiosa. Un vàter que té damunt una pica. Amb això se suposa que les persones es renten les mans i l’aigua omple el contenidor que després buidarà el vàter quan premem el botó.

No tinc ni idea de si la foto és un fake o no. No importa. La qüestió és que és una idea tan simple i efectiva que no entenc com encara no s’ha implementat.

En aquests moments en els quals tot és reciclatge i consciència mediambiental, no hi hauria una solució millor per al consum d’aigua que aquest prototip de lavabo. Llavors què passa? Això de sempre: l’arbre ens tapa el bosc. I pensem que ens importa el planeta, però els nostres fets demostren el contrari.

No em creieu? Millor ho mirem junts.

1. La nova moda-prohibició dels supermercats: les bosses de plàstic. Que és important deixar d’utilitzar-les, per descomptat! Ningú diu el contrari, però estaria bé que aquesta iniciativa anés de la mà d’una cosa més senzilla de fer encara, que el que comprem no estigui embolicat en plàstic. Perquè no em refereixo als paquets que emboliquen les galetes, que probablement són indispensables. Però la fruita? Perquè ja no és qüestió d’embolicar fruita amb plàstic... ens venen les mandarines pelades i dins d’una safata! Sí és clar, ho oblidava... així ens estalviem els deu segons que ens costa treure la pell.

2. L’estalvi energètic és molt important, però cada artefacte nou que ens comprem ve amb més llums incorporats que no s’apaguen mai, tret que els desendollem. Penseu que no tinc raó? Mireu la roseta i el router que els va donar Andorra Telecom i apagueu els llums a la nit: ja tenim arbre de nadal incorporat.

3. L’infal·lible reciclatge de paper/cartó/plàstic i etcèteres, si és que endevineu el contenidor. Això està bé, cal fer-ho i segurament ajuda, però com sempre hi ha un però... ens canviem el mòbil cada sis mesos.

Ah, que això també contamina? Quant? Ah, que porten dins molts minerals estranys? Bé, ja els guardarem en alguna mina, total, ja surten d’aquí. I si no, en alguna d’aquestes illes de plàstic tan boniques es veuen per satèl·lit.

Com veieu, tot és postureig. La meva sensació és que poc ens importa. I el pitjor és que crec que té a veure amb la nostra manera d’enfocar el problema. Cridem que ens estem carregant el planeta i aquí radica el punt. No som conscients que al planeta no li estem fent res. Bé, sí que ho som, però en realitat ens estem carregant aquesta manera de ser del planeta tal com la coneixem. I ja sabem que va tenir diverses i diferents extincions i cada vegada que aquesta, la nostra Terra, va fer un reset, sempre va haver-hi un denominador comú: l’única cosa que va desaparèixer va ser el que habitava en la superfície.

Però bé, nosaltres no ho veurem. Per a això falta molt. Oi que sí?