L’arcàngel romànic d’Engolasters
El romànic és considerat com el nostre art nacional. És una manifestació artística que ens agermana tant amb els nostres veïns pirinencs com amb la resta d’Europa. Tanmateix, si fugim de clixés i tòpics apresos per edulcorar la nostra vocació vers el turisme, el romànic és un art poc conegut en profunditat a casa nostra.
L’arrel ve de lluny, des que sèiem a les aules, perquè no crec que hi hagi cap estil artístic, ni contemporani ni passat, que s’ensenyi de forma tan poc acurada a les nostres escoles. Aquí també tornem als tòpics, el romànic se’ns ha explicat sempre com un art immers en unes societats fosques, marcades per un teocentrisme intransigent, en una època feudal molt allunyada de les societats que van postular els pensadors il·lustrats molts segles després. Per si li faltés encara més mala premsa, sovint se’l contraposa a l’art gòtic, més lluminós i antropocèntric, reconegut en els segles posteriors com una avantsala de l’humanisme que imperaria en el Renaixement.
El romànic és molt lluny d’aquests postulats tan erròniament acceptats, especialment en les seves representacions pictòriques i escultòriques. És l’art del recolliment, de la transcendència, de representar símbols perquè des de la percepció personal arribem a esbrinar el que els seus artistes ens volien transmetre. És l’art que s’expressa amb l’enigma que només pot ser resolt desconnectant el nostre jo més racional per endinsar-nos en el nostre ser més transcendent, més interior i, de retruc, és saber veure amb uns altres ulls. Neoplatonisme en estat pur.
Andorra gaudeix de mostres molt interessants d’art pictòric romànic in situ, com les pintures de Sant Cerni de Nagol, Sant Joan de Caselles, Sant Martí de la Cortinada o les de Santa Coloma d’Andorra (aquestes darreres exposades a l’Espai Columba, si bé ens resta un magnífic Agnus Dei en els murs originals). Tanmateix, gran part de les pintures romàniques de casa nostra romanen ara en diferents museus i col·leccions privades del món, si bé hi ha hagut un esforç per reproduir còpies d’algunes d’elles en els llocs originals d’on van ser arrencades fa molts anys.
Una d’elles són les pintures romàniques de Sant Miquel d’Engolasters, des de fa poc temps molt menys desconegudes per a tot aquell que s’hi vulgui endinsar, gràcies al magnífic estudi que ha fet de les mateixes la doctora en història de l’art Cristina Tarradellas, sota un títol molt evocador: “Sant Miquel d’Engolasters. L’arcàngel de les Muntanyes”, editat recentment per la Universitat de Barcelona.
La doctora Tarradellas ens dona una visió coherent, detallada, crítica i molt innovadora de la visió d’aquest conjunt, ampliant la visió de mires, furgant molt més enllà de les tesis i visions preconcebudes per la historiografia fins al moment, presentant l’obra pictòrica sense desprendre-la de la resta del conjunt arquitectònic, endinsant-nos al culte de Sant Miquel, venerat des de temps remots. No vull fer cap espòiler, però qui vulgui aprendre alguna cosa més del nostre art nacional, li aconsello que dediqui el temps necessari per llegir aquesta petita joia de poc més d’un centenar de pàgines. Neoplatonisme i empirisme perfectament maridats.
Aquesta redescoberta de la capella d’Engolasters, no és l’única aportació de la Cristina Tarradellas a l’aprofundiment del nostre llegat artístic alt medieval, començant per la seva pròpia tesi doctoral que està dedicada exclusivament a l’art romànic andorrà, obra que hauria d’estar publicada sota l’auspici de les institucions culturals del nostre país, perquè us ben asseguro que hi ha un abans i un després en la concepció del nostre art nacional, després de la lectura d’aquesta obra, defensada l’any 2017, a la Universitat de Barcelona.
Engolasters esdevé doncs, més encara avui, un símbol de la nostra transcendència ancestral.
Versió per a imprimir