El llenguatge és una eina que ens serveix per interactuar en el món en què vivim i expressar sentiments i pensaments mitjançant seqüències sonores o signes gràfics. És evident que el món canvia i la llengua també ho fa adaptant-se a les circumstàncies. Els últims anys ho hem pogut comprovar de manera fefaent. Probablement, ningú dels anys 80 entendria la quantitat de noves paraules que hem afegit al nostre vocabulari.

Totes les llengües romàniques utilitzen el masculí plural com a genèric per referir-se als dos sexes, però fa uns anys que els genèrics estan en desús, menyspreats, gairebé proscrits. Tan adequats i integradors com són! El genèric no oculta ni exclou les dones, parla de persones.

Suposo que ningú posarà en dubte que estem en una època que veiem amb bons ulls tot allò que ens fa arribar més aviat o millor al nostre objectiu. Ho podem comprovar, per exemple, en el món de la informàtica: Ctrl+X ens serveix per retallar, Ctrl+V per pegar... Els supermercats ens porten la compra a casa i, fins i tot, compren per tu. No cal que anem al banc per veure els comptes, els podem consultar per Internet... I és que, en un món de presses, la rapidesa no té preu...

Per això, no ens hauria de sobtar tant que, amb aquesta dèria “economicista”, se substitueixin els genèrics per una arrova que pretén incloure els dos sexes, homes i dones. La veritat, però, és que a mi no em fa gens de gràcia. És més, ho detesto. Per quins set sous se’m vol incloure en una paraula masculina mitjançant un símbol que és una mesura de capacitat medieval que correspon a la quarta part d’un quintar? A mi ja em va bé el genèric, que ens fa a tots iguals (o iguales?).

Ara per tot arreu podem llegir o escoltar: nens i nenes, companys i companyes, professors i professores, ciutadans i ciutadanes...!

És clar, el problema sorgeix quan s’ha de llegir, per això fem una lectura mental i abstracta, perquè si no hauríem de llegir company@, alumn@, professor@, i encara ho embolicaríem més. Però, en les arengues de les campanyes polítiques, s’acostuma a no estalviar temps per incloure tant homes com dones: ciutadans, ciutadanes; companys, companyes. Tant és així que, moltes vegades, el candidat utilitza en primera persona el femení que no pertoca (perquè es tracta d’un home), perquè nosotros y nosotras deu de ser més inclusiu.

El llenguatge no sexista ha acabat imposant l’arrova, que no és un signe lingüístic. Ara és molt freqüent en partits polítics, premsa i alguns organismes que intenten transmetre un aire progressista i modern. Quantes vegades hem llegit aquest símbol, ben aferrat al masculí...! Aquesta diferenciació sí que em fa sentir discriminada, i no pas que m’obrin la porta o que m’acostin una cadira per seure, perquè jo també obro la porta o acosto la cadira als meus companys, sigui el que sigui el seu sexe.

Recordo quan estudiava a un poblet de l’Aragó: "Los géneros son tres: masculino, femenino y neutro"; Això era una qüestió gramatical. "Los sexos son dos: masculino y femenino": això era una qüestió biològica. Però, amb aquesta dèria de llenguatge inclusiu, sembla que ens hem begut l’enteniment.

França ha acabat amb ell, almenys en els textos oficials, per raons “d’intel·ligibilitat i claredat de la norma”. Per referir-se als electors i electores s’havia d’escriure électeur·rice·es! Mentrestant, Espanya s’està plantejant canviar Congreso de los diputados per Congreso de las diputadas y los diputados. Aquest llenguatge ens allunya més que ens apropa.

Segur que tots i totes, andorrans i andorranes, espanyols i espanyoles, portuguesos i portugueses, francesos i franceses, ciutadans i ciutadanes del món, no ens posarem d’acord, però potser TOTS hauríem de fer-ho.