L’art a Andorra (I)

Els darrers mesos hem anat escoltant diverses propostes dels nostres representants polítics entorn de l’art i la cultura, fet que m’ha motivat a començar una sèrie d’articles d’opinió que dedicaré a l’art, ja que la meva opinió sobre la cultura a Andorra va quedar reflectida anteriorment en quatre articles. La meva voluntat és aportar una visió a través de la meva experiència des de dins de la professió, com a concertista de guitarra clàssica, compositor, artista sonor, productor musical i professor de guitarra clàssica, noves tecnologies i informàtica musical. 
Aquest primer article el vull dedicar a la disciplina en si, l’art que entenem per andorrà, els artistes del país i el seu públic. Si m’ho permeteu donaré una definició breu, general i personal d’art: tota activitat o producció humana amb una intenció comunicativa i estètica per part de l’autor que vol transmetre les seves idees imaginatives, conceptuals i habilitats tècniques mitjançant diversos recursos, ja siguin plàstics, lingüístics, sonors, corporals o pluridisciplinaris i provocar una reacció estètica en l’espectador, ja sigui per la seva bellesa com pel seu poder emocional i/o intel·lectual. A més, diré que existeix art bo, art dolent i art mediocre, però aquesta diferenciació i el que considerem que és una cosa o l’altra depèn molt de la nostra educació i del gust. Com en la gastronomia, qui coneix i ha provat un bon producte cuidat per les mans d’un expert té un gust prou madur per considerar el menjar ràpid un insult al paladar. Doncs bé, amb l’art això també passa. 
Pel que fa a l’art que entenem com a andorrà és lògic començar mencionant l’art romànic, el qual conforma el gruix del nostre art històric tot i haver venut o perdut part d’aquest patrimoni al llarg dels segles. Són poques les mostres d’art preromànic o anteriors, ja que el patrimoni que conservem és una herència del que coneixem com a reconquesta cristiana, situada al Pirineu entre els segles IX i XII, tot i això conservem talles de fusta i retaules d’èpoques posteriors però sempre de temàtica religiosa. També existeix un patrimoni artístic de tradició popular poc conegut i poc difós, del qual podem trobar referències per exemple al costumari català de Joan Amades. L’art popular i religiós seran preponderants fins ben entrat el segle vint, quan tot això comença a canviar i veiem mostres d’art amb altres finalitats i podem citar artistes per cadascuna de les disciplines artístiques existents. Però, qui és artista? La formació és molt important, sigui a nivell acadèmic o autodidacta, però també ho és l’ofici i les hores de feina. Tot i això, avui en dia hi ha més oferta que demanda, en part per la manca de regulació i de coneixement sobre les professions artístiques, el que perjudica els veritables professionals i devalua el mercat i l’oferta artística del país. Com es pot solucionar? Necessitem més suport institucional? Necessitem lleis que ajudin els creadors?  En el pròxim article més.