L’art a Andorra (i VII)

Com no podia ser d’una altra manera havia de dedicar un article... al públic! Les persones que consumeixen cultura, o com li agrada dir a un bon amic, els usuaris culturals, som totes les persones del món. Però com és el públic cultural a Andorra?
Un gran gruix som els habitants del país. Això ho constatem en la majoria de propostes que s’ofereixen, des de concerts fins a museus, la majoria d’usuaris som d’aquí. Em resulta impossible donar xifres i no hi tinc accés, però parlo des de la meva experiència i del que he pogut veure com a espectador, que també és una paraula que s’acostuma a utilitzar per referir-se al públic.

Totes aquestes paraules tenen diferents connotacions, però no m’entretindré amb això perquè s’expliquen per si mateixes. Qualitativament, crec que, en general, ens costa arrencar motors, no som com el públic americà, motivat, eufòric i enèrgic, som més aviat calladets, tranquils i conservadors. Aplaudim i seguim el protocol però no ens quedem excessivament afònics. Val a dir que les festes majors queden a part d’aquestes afirmacions. A més, tenim tendència a arribar tard, sobretot en espectacles escènics. De fet, ja hi anem amb la idea que no passa res perquè els espectacles sempre comencen tard i això sí que us ho puc ben assegurar, perquè he pogut treballar en diversos sectors culturals. Des del sector tècnic i regidoria s’acostuma a escoltar allò d’“esperem una mica més a veure si arriba més gent”, o bé, “no! no! encara no podem començar que no ha arribat el/la conseller/a o el/la molt Hble. cònsol”. I de vegades, coses com “no trobem qui fa de tieta, no podem començar encara”.

Com a organitzador, sempre esperes que la gent passi una bona estona i tenir-ho tot previst, cobrir costos i que tothom quedi content. Per tant, si cal esperar cinc o deu o quinze minuts més, esperes. Com a artista, fas el que et diuen els responsables i evidentment també vols que hi hagi com més públic millor, així que esperes.

Però aquestes experiències, al cap i a la fi són subjectives. Per això és necessari entendre millor el públic fent una anàlisi de les propostes culturals que vagin més enllà dels números de tiquets venuts. Cal definir el perfil d’usuari, edat, situació geogràfica, formació acadèmica, nivell sociocultural i tipologia de formats culturals dels que participa, per dir algunes variables. Si s’obtenen les dades tant dels usuaris com d’aquells que no ho són seria molt més fàcil definir noves estratègies culturals per captar nou públic i incentivar les accions de participació cultural.

Tot i això, considero que la quantificació no només s’ha de millorar, sinó que no pot ser l’única eina, cal tenir un projecte cultural clar des de les institucions responsables perquè la cultura arribi a més ciutadans sense tenir en compte la seva condició social. Esperarem a veure els resultats del llibre blanc de cultura per saber si poden aportar llum a aquesta qüestió