Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Lluís Casahuga

Lluís Casahuga

Músic

 

 

L’art a Andorra (i VIII)




Sobre el finançament en l’art, o de com els artistes produeixen les seves obres intentant no perdre diners. Com en qualsevol sector, els professionals de l’art necessitem pensar en els diners per dur a terme la nostra obra. En altres països aquest tema està més avançat i es discuteix, per exemple, sobre l’ètica de les donacions privades, de la relació de les entitats públiques amb certs sectors privats o sobre la filantropia corporativa. Però a Andorra tot aquest tema queda una mica lluny encara.
En general es fa difícil per als artistes del país saber a qui recórrer a l’hora de buscar finançament. Molts coneixem les subvencions públiques com una forma de donar sortida a la nostra obra, tot i que de vegades, bé per mantenir la independència i llibertat creativa, bé per desconeixement, n’hi ha que decidim no recórrer a aquestes subvencions. Personalment, puc dir que omple d’orgull poder finalitzar una obra sense suport econòmic extern, però també és veritat que ho dic des d’una posició acomodada, ja que tinc una feina que m’ho permet. Per dir-ho d’una altra manera, la indústria cultural està tan poc desenvolupada al país i hi ha tantes mancances legislatives i administratives que, o bé necessites una segona feina per poder crear, o bé tens suport familiar i una vida molt acomodada, o bé optes per arriscar-te al 100% i proves de viure només de les teves obres.
La majoria d’artistes que conec tenen una segona feina, normalment vinculada a l’ensenyament artístic, molt pocs tenen suficient patrimoni familiar per dedicar-se a la seva obra sense haver de pensar a pagar les factures i menys encara es dediquen completament a l’art.
Com a artistes ens hem d’esforçar molt per moure la nostra obra. Sovint has de fer-te tu mateix de productor, de representant, de comunicador, community manager, o fins i tot de tècnic, el que implica un gran esforç i uns coneixements previs que no sempre els obtens de la carrera i s’han d’obtenir de la pràctica del dia a dia.
Des del punt de vista de les institucions públiques cal fer una reflexió profunda. Per exemple, algú s’ha demanat mai per què hi ha centres culturals que tanquen en cap de setmana? O per què no existeix cap centre tipus ateneu? O per què es mantenen els parroquialismes en termes de competències per davant de la generació de teixit cultural, l’estalvi i l’excel·lència? O per què es mantenen convenis amb institucions que han tingut pràctiques qüestionables o en contra de les seves pròpies finalitats? O per què es fan grans inversions en propostes de caràcter populista tot i saber el poc retorn que tindran en comptes d’invertir per cobrir les necessitats que els artistes fa anys que clamem?
Hi ha estudis que donen resposta a això, per exemple, sobre el 50% de la generació del baby boom creuen que l’art ajuda a la generació de teixit social, en canvi aquest percentatge s’eleva al 70% en la generació dels mil·lennials. Serà que l’adversitat ajuda a reforçar la idea de comunitat? 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic