Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Lluís Casahuga

Lluís Casahuga

Músic

 

 

L’art a Andorra (III)




Aquest tercer article sobre l’art al nostre país el vull dedicar a reflexionar sobre l’art i les institucions privades. Com en els articles anteriors, parlo des de la meva experiència dins del sector, amb la intenció de fer pública una vivència que pugui ajudar altres i per aportar una reflexió sobre el valor que es mereix la professió.
Per fer una anàlisi breu sobre com l’art es relaciona amb les institucions privades cal exposar certs factors que afecten la creació artística en general. El creixent consumisme, l’individualisme i l’excés d’informació de curta durada estan provocant el desinterès creixent per l’obra d’art de qualitat. I no és una qüestió de classe o de coneixements acadèmics, és una qüestió de la necessitat generalitzada d’autosatisfer el nostre ego immediatament, com si d’una masturbació mental ràpida es tractés, buscant aquella breu explosió de dopamina que ens permeti sobreviure fins a la següent, caient en un hedonisme de consum ràpid.
D’altra banda, la democratització de la tecnologia ha permès que certes disciplines artístiques es vegin greument amenaçades per l’intrusisme laboral. Si hi afegim el desconeixement sobre la professió, la voluntat de reduir costos i la manca d’una llei que empari els artistes, tenim tots els ingredients per menyscabar la producció artística.
A nivell personal he viscut situacions en què empresaris i empresàries han intentat –i en alguns casos aconseguir, perquè no dir-ho– obtenir els meus serveis per preus inferiors als que pertocaria. Als vint-i-pocs vaig haver de sentir més d’un cop allò de “vine a tocar i et convidem a sopar”, o “vine a tocar perquè així et dones a conèixer”. ¿Creieu que algun empresari es va arribar a plantejar quant valien, els meus coneixements, els meus instruments, els aparells tècnics, les hores d’assaig i els desplaçaments? És clar que no! Però com deia abans, l’intrusisme en aquest sector és exagerat, i desgraciadament hi ha persones que es fan dir artistes que accepten sous indignes per fer un concert, una il·lustració, una jornada de foto, o qualsevol altre servei artístic que us vingui al cap.
Per posar-vos un altre exemple personal, encara en l’actualitat m’he trobat casos que m’han volgut regatejar preus, com si la meva obra es tractés d’un producte d’un zoco. Però m’hi nego, i si algú no vol pagar el que la meva feina es mereix, que es posi a reproduir una llista a l’Spotify.
Per desgràcia o per sort, si ho entenem com un moment d’oportunitats, el que s’entén per indústria cultural està per desenvolupar, la majoria d’empreses que en formen part es dediquen a l’oci i prioritzen l’entreteniment i l’art popular de baixa qualitat. Si el mecenatge no existeix i els sectors privats veuen només el vessant utilitarista de l’art, la producció artística queda lligada a la prostitució, al mercat al qual l’artista pugui accedir, a les subvencions públiques o a la idea de l’art per l’art o art desinteressat.
Que, per desgràcia, no paga les factures.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte