L’art a Andorra (VI)

Avui els estereotips sobre l’art i l’artista. Potser aquest serà l’article menys autòcton, ja que els estereotips que he anat recollint són força compartits en el que en podríem dir la cultura occidental. Alguns d’ells reforçats al llarg del temps per les històries i llegendes dels artistes, i més recentment pel cinema de Hollywood. Abans de seguir volia fer un petit apunt sobre l’estereotip, que s’entén com aquells constructes i idees socialment compartides i reiterades sense cap base científica i objectiva, a causa de les opinions i prejudicis heretats al llarg del temps.
Començaré fent referència als estereotips entorn de l’artista. Sovint haureu escoltat allò de l’artista turmentat, alcohòlic, desordenat, que es veu incapaç de relacionar-se amb la societat per les seves mancances d’intel·ligència interpersonal, en la línia de Pollock, de qui es diu que va arribar tard i borratxo a una cita amb la col·leccionista i galerista Peggy Guggenheim.
Un altre estereotip és el de l’artista boig, tipus Van Gogh, que va entrar i sortir del manicomi en diverses ocasions i on va crear alguna de les obres més representatives, com Nit estelada.
També existeix la idea de l’artista tocat per la gràcia de Déu, que en un moment donat del procés creatiu rep la inspiració divina i esdevé canal del missatge sagrat, com es representa en l’escena d’Amadeus, en què Salieri abandona la fe cristiana després de llegir els manuscrits de Mozart en els quals diu, es veu la mà de Déu.
Aquestes imatges estereotipades de l’artista no només limiten la complexitat de la persona, sinó que sovint en els estudiants d’art provoca una espècie de vertigen i sensació de petitesa que només se supera amb la constància i l’enfrenament amb la realitat de la professió, que sovint està molt allunyada de totes aquestes imatges.
Una frase que m’ha reconfortat sovint és la de Picasso quan deia que la inspiració existeix però t’ha de trobar treballant. Si m’ho permeteu, li donaré una volta i diré que l’activitat cerebral durant la pràctica artística és l’empenta que necessita la inspiració per sorgir del fons del cervell; potser un pel neurocientífic, però soc fill de la meva època...
Per acabar volia reflexionar sobre alguns estereotips entorn de la professió artística. Per exemple la idea que l’artista és pobre o milionari, com si l’espectre intermedi no existís, i on de fet es troba la majoria de professionals. Després, la idea que l’artista que no viu exclusivament de la seva obra en realitat no és artista al 100%, un altre gran error, i torno a Mozart, que sovint havia de fer classes a fills de l’aristocràcia per poder pagar les factures, però d’exemples n’hi ha tants que hauria d’omplir set o vuit gongs només amb un llistat de noms. I per últim, l’artista porta una vida d’excessos i vici, no més que la resta de la població, però és clar, així té un toc més bohemi tot plegat.
Penso que en general ens hem d’alliberar de tots els estereotips si volem dignificar la professió.