L'art d'agafar-se-la amb paper de fumar

Passat el canguelo inicial, els últims dies ens hem pogut dedicar a allò que realment importa: agafar-nos-la amb paper de fumar, l’esport favorit de certa esquerra. També de l’andosina. I aquesta és una de les raons per les quals difícilment tornarà a governar entre nosaltres. El cas és que els nostres delicadíssims paladars progressistes s’han ennuegat amb els tests d’anticossos. I amb comptadíssimes excepcions, el motiu no ha sigut altre que les vagues sospites que la gestió dels resultats podia vulnerar el dret a la intimitat, etcètera. També es van enganxar com paparres al passaport sanitari, és igual que el ministre de Salut ho negués mil vegades, o cent mil, i al rastreig dels mòbils, anonimitzat i mai en temps real com no es va cansar d’advertir Martínez Benazet. Però raca-raca. I molt abans del coronavirus, recorden, per les càmeres a la via pública, ai, ui, oi. Sempre aquest finíssim, exquisit sedàs que els permet identificar amb divina antelació els perills que amenacen la llibertat individual. El finíssim i també doble sedàs habitual de l’esquerra universal, a qui haurà semblat la cosa més natural del món que Sánchez prorrogui l’estat d’alarma a Espanya. Pensin per un moment si a baix governés el PP de Rajoy i no diguem ja el d’Aznar: de cop d’Estat autoritari cap amunt. Veurem, en fi, si els tests funcionen i si els resultats serveixen per desconfinar-nos i ser un país Covid free –que bé que sona–. Si no és així, ho criticarem. Però com a mínim, és un pla coherent, raonable, prometedor. Massa i tot, potser. Però un pla. El de la nostra divina esquerra, quin diuen que és, exactament?