Dimarts passat, l’amic Hèctor Mas va estrenar un documental sobre el seu avi, Sergi Mas. L’estrena va ser un èxit i el documental presenta algunes reflexions interessants sobre la naturalesa de l’art, la cultura i els creadors.
Un d’aquests punts de reflexió és com la globalització i la immediatesa han canviat la forma en què fem i experimentem la cultura o l’art.
És un fet evident que els nous hàbits de consum a través de les xarxes han modificat els continguts. Ara volem que les coses siguin immediates, en tots els sentits. I ens n’oblidem amb la mateixa rapidesa amb què ens arriben. Cada cop hi ha menys espai per a la reflexió, l’atenció a les coses petites, la digestió, la conversa de sobretaula o, simplement, per a la simple contemplació. Per als elements, en fi, que requereixen una certa atenció i participació de l’espectador, en el cas que em toca.
A qui més afecta aquesta nova situació és als més joves. Creixen acostumats a les multiplataformes, a veure trenta coses a la vegada, a ser a més d’un lloc alhora i, evidentment, la capacitat de concentració es veu afectada. Fins a arribar al punt que desprendre’s una sola hora del mòbil resulta una tortura agònica. Cregui’m-me. Ho he vist. Per tant, qualsevol peça que requereixi un exercici actiu per part de l’espectador els avorreix o hi passen de llarg. Vivim uns temps més àgils, sí, però també més superficials.
Però no són només els espectadors els que han vist modificats els seus usos i costums. També molts creadors, com apuntava el Sergi al documental, no saben o no volen saber que qualsevol creació requereix rigor, ofici i treball. Les muses no apareixen per art de màgia, sinó treballant. I moltes obres artístiques també es veuen afectades per aquesta superficialitat.
De tota manera, l’art i la cultura han de ser un reflex dels temps i els habitants d’una època concreta, del que són, del que els preocupa i de com ho viuen. Per tant, hem d’acceptar que existeix una nova manera de fer i veure les coses, per recordar com érem i pensàvem en l’època que ens ha tocat viure. Tot i així, un altre dels grans principis de l’art i la cultura és la invitació a plantejar i a acceptar diferents punts de vista. Així que ens convido a tots (i m’hi incloc) a reviure, de tant en tant, l’art de la contemplació, la reflexió, el ressopó i la feina que dona els seus fruits. Qui sap, potser tornem a agafar-li el (bon) gust.
