Vam passar el dia 30 de desembre visitant el camp de concentració de Buchenwald. “De concentració” em sembla un apel·latiu extremament suau. Vam ser-hi en família. Tant nosaltres com la partida de la família arribada d’Itàlia, com la de Madrid. Al final també va voler venir-hi el meu sogre i una neboda de Frankfurt, on som fent uns dies de vacances. El viatge d’anada i tornada fins als boscs de prop de Weimar ens va ocupar vora sis hores. Vam passar al camp unes cinc hores, en què vam tornar a comprovar la cara més sinistra de l’ànima humana: processos de desinfecció, rituals d’humiliació, forns crematoris, la fàbrica d’armes que funcionava dins del camp, els detalls escabrosos de l’edifici on es feien proves mèdiques als interns, els barracons, l’estable primitiu on s’assassinava d’un tret a la nuca, les plaques commemoratives (en una s’hi mencionen els Andorraner que hi van morir)... En resum: moltes de les coses que la majoria ja sabíem. Alguns, com el meu sogre, perquè tot i que no havia tingut mai l’esma de visitar cap camp de concentració, ho havia patit tot (la guerra i la postguerra, la divisió del país, etcètera) en primera persona. Alguns –com jo mateix– perquè ho havíem estudiat, n’havíem vist documentals i llegit llibres (com l’excepcional K.L. Reich, escrit a Sant Julià per Joaquim Amat-Piniella) o, fins i tot, havíem visitat algun altre camp prèviament (durant el viatge de tercer de batxillerat vam ser a Mauthausen).

El més interessant per mi, però, és que la iniciativa va sorgir d’una de les meves nebodes italianes, de 14 anys, que va demanar explícitament visitar un camp de concentració nazi durant les vacances de Nadal. De seguida li vam dir que sí i vam veure com pràcticament tots els nanos de la preadolescència en amunt s’hi van apuntar. No sé què en trauran, de tot plegat. Estic segur, però, que dels moments d’introspecció i descoberta gradual de detalls concrets de la barbàrie nazi en germinaran actituds vitals positives. Fins aquí, la part de crònica domèstica.
Anem a Alemanya i revisem el passat en un dels molts monuments que el feixisme més insà va deixar a Europa durant el darrer segle. Els nazis eren terribles i ara sabem que els nostres fills en són conscients. Fem, però, el pas següent? Pensem que els nazis podem ser nosaltres? Que qualsevol en un entorn concret en què prevalgui un clima de populisme descarnat, de terror físic i psicològic constant i sotmès a un adoctrinament brutal pot acabar abocat al gest indigne de mirar cap a una altra banda o de col·laborar? En sabem res dels camps de treball que hi va haver prop de casa nostra durant la Guerra Civil Espanyola, per exemple? Hem sentit mai a parlar del camp de presoners d’Aravell, de quants presoners (“desafectes” a la República) hi retenien, de que estava controlat pel Partit Comunista o operava “una mica al marge de la Generalitat”?