El passat dia 21 de març l’artista Sergi Mas presentava a Sant Julià de Lòria el seu darrer llibre, L’art de musicar la fusta, publicat per Anem Editors. Es tracta d’un assaig, il·lustrat amb més de dos centenars de làmines, dedicat a les musicadures i la seva tècnica. 
Les musicadures són el tipus de decoració més representatiu de l’art popular d’Andorra i dels Pirineus en general, i que també podem trobar en molts altres indrets d’Europa. Consisteixen en una talla en baix relleu sobre fusta a base de talls efectuats amb la punta de la navalla (actualment també s’utilitza una gúbia de tall recte) amb els quals s’obtenen incisions en forma de fulla o pètal, o petits triangles i amb la seva combinació es composen diversos motius decoratius com rosasses, sanefes, retícules, etc. D’aquest el més utilitzat és la rosassa de sis pètals amb els extrems exteriors units per unes altres sis figures iguals, i que es dibuixava a base de combinar línies traçades amb un compàs (la navalla oberta podia fer-ne la funció). Altres rosasses podien tenir quatre o cinc pètals, o bé dibuixar un helicoide, línies corbes paral·leles que parteixen totes d’un mateix punt central.
Aquest art el trobem sobretot en àrees de muntanya, com és Andorra, i ha estat atribuït a pobles pastors, així que no és estrany que el trobem decorant objectes relacionats amb la ramaderia: salers (el millor exemplar es conserva al Museu de la Casa Areny-Plandolit); formatgeres; collars d’ovella, de crestó i d’euga; rabastes, en les quals es practicava una tècnica en negatiu, ennegrint primer la fusta; objectes diversos de la llar; i de forma no tan freqüent, en elements arquitectònics com la llinda del colomer de Cotxa, i en mobles, en són un exemple els bancs de l’església de la Cortinada o el bressol de cal Pal, ambdós daten del segle XVII.
Era un treball executat per pastors i pagesos durant les hores en què tenien temps lliure, mentre vigilaven el ramat, o quan el dur hivern els obligava a romandre tancats a casa. Per als pastors era un orgull quan decoraven els collars del ramat. També servien com a objecte d’obsequi que els fadrins feien a les seves promeses. Si bé el material més comú és la fusta, també en podem trobar d’executades sobre altres materials com pedra, ferro i banya.
És difícil establir-ne l’origen i la cronologia si no van acompanyades d’una data. Els millors exemplars daten del que s’ha denominat el segle d’or d’Andorra, entre els segles XVII i XVIII. Han perdurat fins a l’actualitat, després de passar pel que l’autor ha denominat l’època de la decadència mitjans segles XX, un moment en què els motius esdevenen més senzills i naïfs. Pel que fa a l’antiguitat de la tècnica i la forma de decoració, la perennitat del material dificulta el fet de determinar-ho, però la majoria d’estudiosos coincideixen a considerar-ho un art primitiu, anterior al cristianisme. A Espanya se’n conserven d’executades sobre pedra en esglésies que daten de l’alta edat mitjana
En les societats primitives, l’art per l’art no existia, les decoracions, les expressions artístiques tenien un significat màgic o religiós, i el mateix passa amb les musicadures, que en el seu origen tindrien un simbolisme protector o propiciatori. No costa gens veure en la rosassa una representació simplificada del sol, la llum del qual és la que permet que la natura fructifiqui. On més s’ha conservat la memòria d’aquest significat religiós ha estat el País Basc. L’arribada del cristianisme va anar esborrant aquest simbolisme pagà, se’n va perdre el sentit primigeni, però es van continuar emprant els seus motius com a element decoratiu.
Les musicadures no són una decoració exclusiva de la muntanya pirinenca, pot resultar sorprenent, però se’n troben arreu d’Europa, des de Portugal, en especial a la comarca de l’Alenteixo, a Rússia, passant per Suïssa, Holanda (on s’utilitzen per decorar els esclops) i els països centreeuropeus; fins i tot en podem trobar a Amèrica del Nord, portades a l’altre costat de l’Atlàntic pels colons europeus. És molt probable que això no sigui producte d’una mera casualitat, sinó que respongui a un sostrat cultural comú en el conjunt del continent.
En tractar-se d’una tècnica, com hem dit, en baix relleu, sobre una superfície de fusta normalment plana, no és difícil d’aprendre i executar amb una mica de paciència i traça. De fet, en l’actualitat hi ha un moviment de recuperació per part de gent jove i fins i tot s’organitzen alguns tallers i cursos d’aprenentatge. Per a aquells als quals els interessi iniciar-se en la pràctica d’aquest art decoratiu, o bé aprofundir-ne els coneixements, el llibre de Sergi Mas inclou, a les pàgines finals, un petit manual de talla de les musicadures amb el clar objectiu de transmetre’n el saber i ajudar a evitar-ne la pèrdua.