Fa uns dies, vaig llegir en la contra de La Vanguardia una entrevista a Michael J. Wong, mestre de senbazuru, art japonès de la meditació amb papiroflèxia. I el senyor Long resumeix aquesta pràctica d’aquesta manera: “Es tracta de meditar amb els dits”. A priori, sona estrany, sobretot amb la nostra manera de pensar occidental, gràcies a la qual ens preocupa més la meta que el camí, la qual cosa em fa pensar que dir-li gràcies a aquesta manera de pensar no és del tot encertat. Però bé... és el que hi ha.
El senyor Long ens explica que és una variació de l’origami japonès, que consisteix a practicar la meditació amb els dits, mantenir-los ocupats permetent així fluir la ment. I aclareix una cosa: qualsevol cosa que es faci perquè existeixi aquesta desconnexió ment-cos serveix. Planxar, escombrar, fregar o cuinar. L’important és centrar-se en el moment i en l’acte de fer el que s’està fent. Això, lògicament, no és nou. Forma part de la cultura oriental des de fa segles. I per a mostra, la cerimònia del te. I nosaltres, com a bons occidentals del segle XXI que som, ara li hem posat un nom, que com és anglès i es va posar de moda, ens motiva més: mindfulness. I tingui el nom que tingui, la realitat és que ens costa... i la tecnologia no ajuda. O almenys la nostra relació amb la tecnologia. Tan  fàcil i bonic que és mirar per la finestra quan estem viatjant, o simplement aixecar el cap quan estem en un parc i contemplar les fulles dels arbres o els ocells, en comptes de tenir la vista posada en la pantalla del mòbil. I llavors, en lloc que el senzill acte de gaudir del moment sigui una cosa natural, necessitem apuntar-nos a unes classes dirigides. Que és millor això que res, em direu. Segurament sí, però no deixa de sorprendre’m que, fins i tot sabent com són les coses, ens mantinguem tan desconnectats de la nostra naturalesa, que no és una altra que estar en contacte amb la naturalesa, i no la nostra, la del planeta.
I no serà perquè aquesta naturalesa ens queda lluny. Potser ara que encara estem a prop d’haver començat l’any i les bones intencions i la llista de propòsits encara tenen la tinta fresca, puguem enfocar-nos a gaudir del procés sense preocupar-nos tant del destí final, perquè això ens genera estrès, que és un dels grans mals d’aquesta època. I a més, perquè tampoc estem segurs que aquest destí que ens creem dins del cap, no sigui més que un ideal, a vegades impossible de complir i que ens genera frustració. La vida és molt més senzilla del que pensem. I és un camí que val la pena ser recorregut. I si és sent conscients del que estem fent en cada moment, millor. Encara que sigui mentre cuinem.