A casa sèiem a taula sempre al mateix lloc. L’ordre hauria pogut ser qualsevol altre, però era aquell i era una forma eficaç i raonable –sobretot, si t’havia tocat el televisor de cara– de resoldre un minúscul però quotidià i potencialment problemàtic dilema familiar. Hi pensava l’altre dia mentre llegia aquí al costat el molt plausible al·legat republicà de Rossend Areny. Fins que s’embarcava, és clar, en el procel·lós oceà constitucional i assumia com a propis els arguments pelet tramposos de Podem i companyia. Sostenir que la Constitució “imposa” la forma de coprincipat sembla una exageració interessada per a un text que va ser ratificat pel 75% dels votants. D’altra banda, compara Areny maliciosament el procés constituent amb la transició espanyola, i allà al fons s’hi endevina la idea aquella tan dissolvent que la major part dels andorrans d’avui no la va votar per una pura qüestió biològica: no havien nascut o no tenien l’edat. D’aquí a concloure que cada generació ha de votar la seva Constitució hi ha un pas molt petit que ignora l’essencial vocació de permanència de tot text constitucional. Al·legar que no hem votat aquesta Constitució és traslladar al joc de la política un miratge narcisista i adolescent: la convicció que el món comença amb nosaltres, que ho estrenem tot, que l’anterior no val i que per tant ens toca a nosaltres establir les regles del joc. S’entendria si el mateix articulat no hagués previst molt prudentment mecanismes de reforma. Però és que per aquesta via ja ens veig votant si Escaldes ha de continuar sent la setena parròquia –jo no hi era, el 1978, així que ningú no m'ho ha demanat– i, encara pitjor, discutint amb els meus germans, cada nit abans de sopar, el lloc de cadascú a taula: el meu ja no m’agrada i, en fi, jo no el vaig votar.
