Qui paga mana. Aquí i a tot arreu. És ben sabut. La concessió pecuniària, la relació entre atorgant i atorgat, sempre porta implícita una certa idea que m’estan donant alguna cosa que no em pertany. Situacions que es produeixen quan s’és escollit com a beneficiari d’una subvenció pública (o també privada) adreçada a entitats o col·lectius de tota mena. No és un cas exclusiu d’aquest petit país. És una de les pràctiques més internacionals. Una realitat mundial. Un mètode hàbil de tallar veus discordants, músiques que algunes poques orelles no volen que sonin. Dóna un caramelet i aconseguiràs tenir-los tots muts i a la gàbia. No és res més que una forma edulcorada de control. Una via encoixinada i fina de tallar les crítiques a les males pràctiques dels que ens diuen com ha de ser el nostre dia a dia o fins i tot la possibilitat de mostrar un desacord a l’hora de decidir com gestionar les nostres vides i com les volem gaudir. Subvencionar s’ha convertit en una forma de fer callar. La boca tancada sense necessitat de morrió per por a no rebre aquells pocs milers (o centenars) d’eurets que se’ns havien compromès a facilitar. Ens trobem una societat muda, uniforme, poc participativa, al cap i a la fi. Silencis que acaben empobrint la nostra forma de governar-nos, d’adoptar una determinació, d’establir què volem ser i com volem relacionar-nos. Silencis que acaben enfosquint les petites vides quotidianes de la gent que viu al meu bloc. Al meu carrer. Al meu barri. A la meva ciutat.
