El món de l’art és un mar en el qual tots nedem.

Llàstima que ningú ens va ensenyar que quan t’empassa el corrent és millor tancar la boca. Quan veig els nous aspirants, em produeix nostàlgia recordar els començaments. Aquests tímids xipollejos, en els quals intentàvem cridar l’atenció i ni tan sols sabíem posar-nos dempeus a la riba del mar.

Podríem advertir les properes generacions, ens diran. Ensenyar-los els nostres errors o simplement dir-los que encara són a temps de canviar de professió. Doncs no. Veuran, això de ser mediocre és un art que costa i cal guanyar-se’l amb suor, com deia la sèrie.

Llavors vas a la universitat, et titules i estàs disposat a menjar-te el món fent dibuixets, quan descobreixes que necessites buscar feina. Una assignatura que mai va formar part dels plans d’estudi i ara comences a adonar-te de per què. És el moment de xocar de front amb la gran pregunta: buscar feina... però fent què?

Quina època més bonica. Ens sentíem capaços de qualsevol cosa i no sabíem fer res. Donàvem voltes i voltes a la recerca d’editors amb la nostra carpeta sota el braç: un compendi perfecte de natures mortes, noies en pilotes, algun paisatge i una obra abstracta, que per fer-nos els moderns sempre vam ser els primers de la fila.

Però com que afortunadament tot s’aprèn, després d’uns quants parells de sabates gastades vam entendre que per treballar t’has d’especialitzar en alguna cosa. És aquí quan descobreixes que pots dedicar-te a la il·lustració. Ahhh, quina revelació. No oblidaré mai aquest vertigen, aquesta sensació de supremacia divina, ja podia dir-li a la meva mare que tenia una carrera: era il·lustrador. No tenia un estil propi ni sabia el que era un briefing o un deadline però tant era: era il·lustrador.

Per sort ja existia internet i teníem a tothom a un clic de distància. El mar s’havia transformat en oceà i la meva professió m’havia donat un vaixell. Sense benzina, però bé, tampoc és qüestió d’abusar amb les exigències.

Van començar els encàrrecs i amb ells els clients i les seves màximes: “Ho necessitaria en dues hores”, “Sabré el que m’agrada quan ho vegi”, “Sorprèn-me”, “Aquest preu per fer un dibuixet?”, i la guanyadora de l’Oscar: “Ho vull vermell, però no tan vermell.”

Els anys passen i les interminables hores consumides deixen les nostres mans demanant a crits aigua calenta i un massatge, però així se suposa que aprens. Així t’especialitzes. I treballes. Fins que t’adones, navegant per la web, que aquesta immensa massa d’aigua en la qual t’ofegues cada dia està inundada d’asiàtics que aconsegueixen una qualitat als 18 anys que no arribaràs ni a olorar en tota la teva vida.

Això de nedar cansa. Prefereixo quedar-me a terra ferma dibuixant formes en l’escuma, mentre preparo cappuccinos en un bar. Al cap i a la fi, de tanta aigua m’han sortit fongs als dits.